prèstec

Amb el vent de la teua presència, m’he vinclat humilment cap a la barrancada dels teus desitjos…

Per a novesflors.

festival fi de curs

Senyores, senyors, l’espectacle va a començar.

Els demanem que ocupen les seues localitats i desconnecten els telèfons mòbils i qualsevol altra andròmina sorollosa que porten a mà.

No està permés menjar, beure o fumar dintre d’aquest recinte. Ni tampoc prendre cap tipus d’al·lucinogen que puga alterar les propietats artístiques de l’obra.

Contràriament al que es podria pensar, ací si que es pot gravar la representació i prendre’n imatges. La generosa entrada que ens han abonat ja ho dóna per entès.

Però això si, poden fer-ho des del seu lloc i sense molestar a la resta d’espectadors.

Els preguem que guarden en tot moment silenci i que només el trenquen per aplaudir fortament als artistes.

Els actors i actrius que treballen en aquesta obra només signaran autògrafs a l’acabament, però en paper pautat i/o quadriculat.

Senyores, senyors, l’espectacle ja ha començat…

Seduït

Fa ja una llarga estona que em parles i de sobte tinc que reconèixer que he perdut el fil de la conversa. Però no t’ho dic. Tampoc t’ho done a entendre. La meua mirada viu una hipnosi perfecta bressolada pels teus ulls inquiets, ancorada en la cadència lluminosa dels teus gestos perfectes i rodons, com l’horitzó del cos que copsa el meu desig…

Regal

Esther se m’apropa i, com si jo fos un xiquet maldestre, m’obri la mà i em deixa al palmell un clauer de metall que llueix sota la llum freda del tub fluorescent. Acompanya el gest amb un ample somriure que enlluerna més que aquell petit detall. Però la prudència que mena (o hauria de fer-ho) el comportament adult em fa preguntar per l’origen d’aquell objecte i si hi ha algú a casa que sap el destí que ella està donant-li. Esther canvia el semblant i fa un posat entre ofès i divertit per dir-me que si ella me’l regala és perquè m’estima molt. I pronuncia cadascuna d’aquelles paraules amb una rotunditat i convenciment que, instintivament, tanque la mà i li torne el compliment que m’ha fet. Però en realitat el que vull, al prémer el puny, és que no se m’escape aquell moment que ja forma part de l’inventari de les felicitats petites (amb el permís del Jesús M. Tibau) de ser mestre.

Em deixes sol…

Sempre surts corrents. Comence a pensar que hi ha molta fugida prenyant-te els gestos. Abans tenia temps (poc) per deixar-te una paraula a la butxaca descosida del davantal, per on perds diàriament la pesantor de la feina. Però ara no puc enganxar-te ni un sol mot. Marxes amb una angoixant inèrcia, desitjant despullar-te només arribar a casa i desfer-te de les olors compartides. Sé que no sóc jo l’objecte de la teua evasió desesperada, encara que, malgrat tot, tinc l’ànim dolgut. Jo també me’n vaig, aclaparat per la teua indiferència. Perquè als muscles porte el pes de tot un dia bregant contracorrent i no puc espolsar-me’l amb el baf de les teues paraules de comiat…

Llar líquida

Repasse les parets de l’habitació amb el tacte aràcnid de la punta dels dits, cercant els possibles camins de la humitat que prenen la casa. Com si anés a notar els porus per on suma la pluja penetrant. Com si la meua determinació impermeabilitzadora tingués una resolució més ferotge que la de l’oratge maquiavèlic que ens assetja, donant-nos breus treves per desfer-nos els solatge d’esperances que hem arreplegat en el pou sense fons del nostre ànim infantil. Ensume les estances com un gos, per trobar el rastre de l’aigua que s’obri pas, hàbilment, malgrat pedres, ciment i teules rejovenides, per habitar entre nosaltres, com un esperit posseïdor. Buscant consell, desfaig les hores parlant per telèfon amb obrers desganats que, amb la seua indiferència i conformitat, em condemnen a viure, a perpetuïtat en aquesta marjal invisible.  

Curiós xiulet

Un cop a la setmana organitzem una assemblea a la classe per, a poc a poc, anar traient d’una capsa de plàstic aquells problemes de convivència que ells no han pogut resoldre i que deixen escrits, en un bocí de paper, perquè tots plegats mirem de donar una solució satisfactòria. La majoria de vegades s’exposen petits conflictes generats a l’hora de l’esplai i que, durant la setmana, acaben resolent-se amb facilitat. Resten altres, més complicats, si voleu, perquè hi ha algú una mica refractari a baixar-se’n del burro. Aquesta vesprada, però, l’Anna ens informa d’un nou joc que s’ha inventat el Ximo i que consisteix en deixar-se pegar bufetades, amb la mà ben oberta, fins que aconsegueixes tenir les galtes roges “com un tomaco!“. Malgrat el meu evident desconcert, el primer que faig és demanar explicacions als autors de la feta per si tenen alguna argumentació i defensar allò que, d’entrada ja us ho dic, em sembla indefensable. Ximo, com si es tractés de la cosa més normal, ens explica: “La veritat és que fa un poc de mal, però quan t’arreen pots escoltar un sorollet més xulo a dintre del cap…!” Amb més paciència que traça he estat la resta de la sessió redreçant aquella mena de masoquisme incipient del que he assabentat després a sa mare, a l’eixida, mentrimentres ella em mirava a mi, les espardenyes que calçava i al seu fill, en una seqüència que feia témer com acabaria a casa aquell “curiós” entreteniment.     

Inspiració

No et quedes ací mirant-me. Passa. Dicta’m. Agafa’m els dits. Que les mans puguen alçar el vol i agafar-se al corrent de les idees que et bullen rere aqueix posat enigmàtic. No et deixes cercar per aquesta embafosa i agònica vesprada de diumenge. Posa un mot, un de sol. Deixa’l caure sobre la blancor enlluernadora d’aquest fals paper. Em cega, no ho veus? Faig visera amb la mà des de fa una llarga estona sobre els meus ulls empetitits. No m’hi veig! Fes un senyal, breu, concret. Jo després aniré obrint-li camí, aniré llaurant l’espai invisible i trobaré el camí introbable… No, no em deixes pas ara! Per què? Hi ha molt què dir! Posa’m la mà a dintre. Deixa’m una frase. Rodona. Com una pedra de riu. Llença-la sobre les aigües somortes del meu ànim cloroformitzat. Digues, per exemple, “ell pensa que s’ofega en el silenci, però en realitat se’l beu a glopades sorolloses…”.

Aïllat

Com que no puc posar-me en contacte amb ningú, aquest llarg emmudiment, lluny de semblar profitós, és la llosa implacable que em condemna a l’anonimat més absolut. Encete línies i línies amb la incertesa de saber si seran o no llegides alguna volta. Torne a veure’m a mi mateix lliurat a l’exercici estèril de les paraules que no prendran cos al pensament de ningú que no siga jo. Hi ha dies que em rebel·le a aquesta condició de presoner, de nàufrag en una illa solitària que llança cap orígens incerts ampolles de vidre amb missatges d’apegalosa tristesa.

Crueltat

T’has apropat amb una estudiada indiferència per dir-me que ja va sent hora i, perquè quede clar que aquella aproximació no té la més mínima importància, resols deixar-me allí sol, palplantat, amb el cap ple de paraules. No hi ha al·lèrgies ni refredats que justifiquen la brillantor de la teua mirada esquiva. Vols abocar-me al desconcert més absolut.