Vaig conduint de tornada a casa. Enfront, ensenyorint-se del paisatge de l’horitzó, el sol, que plega lentament i inexorable fins l’endemà. A l’aparell de música la dolça veu de Diana Krall, escampant-se per l’interior del vehicle. El seu registre intimista desfent els nusos amb els que he lligat la major part de la jornada. El meu cap bull, coent tots i cadascun dels esdeveniments del dia. Estic esgotat, físicament i anímica, tot i que no vull renunciar a continuar ensinistrant els gestos que faig servir per cada decisió arbitrària del meu cervell. Estic cansat. I de sobte la pregunta, lliscant tan dolçament com les melodies sinuoses de la Krall: serà la vida només un accident? Hi ha algun pla que determine tot aquest esforç de trobades, d’afectes? Hi ha algun sentit o és només la nostra dèria per organitzar fins i tot el caos el que ens fa pensar que un objectiu inabastable gravita sobre les nostres innumerables existències? Marxe cap a casa en una constant trajectòria feta de rutines còmodes. Marxe sempre a quilòmetres i quilòmetres de distància de l’horitzó llunyà. No puc explicar perquè aquesta sobtada amnèsia vital. Necessite pensar que les casualitats són una successió de providències, per exemple. Necessite que algú escriga allà dalt, a la fina línia que s’engoleix el sol, que l’argument d’aquesta història té sentit. Trague saliva. Quin sabor més amarg té la impotència…

Faig viatjar lentament la forqueta des del plat fins la meua boca i així tinc temps de mesurar-te els gestos. De reüll vaig resseguint el posat d’indiferència que tens, i com vas abandonant, a poc a poc, l’exercici convencional de conjugar la conversa i l’àpat per acabar amb un silenci que preludia una nova de les teues abstraccions. Quasi si he pogut escoltar el click imperceptible amb el que has tancat el món rere la teua decebedora i recent experiència de la vida. No sé què dir. Et pregunte si està bo, si tens gana en realitat, si t’abelleix alguna altra cosa. I tu capcineges sense mirar-me, fent un somriure de plàstic, artificial, sense brillantors. T’he ajudat a desparar la taula com qui s’emporta andròmines sense valor, inservibles, que cal llançar de seguida al poal de les escombraries. Asseguda al sofà fas com si mirares el televisor, però és una mirada desinteressada, aliena, que apuntala el mur que has alçat sense adonar-te’n i que no podem clivellar per fer-te empassar un grapat d’esperances. Són les tres de la vesprada quan marxem. El sol inusualment primaveral no m’impedeix caminar per la vorera ombrívola.

Com t’ho podria dir? Malgrat la llarga llista d’inconveniències de les que m’agradaria allunyar-me, del llast que voldria deixar anar, no trobe què és el que vull, ni què és el que m’interessa de debò. Una tria per eliminació és un esforç que no em veig amb cor de fer. No entenc quina mena de compromís m’he agafat que tant m’angoixa. M’escure les butxaques però no tinc paraules. La imminència de la tardor, els cels lleganyosos, les llargues absències, la indiferència mesurada… No puc continuar amb aquesta recerca angoixosa. No vull dir adéu. No vull dir res més. Vaig a agafar-me un silenci sabàtic.  

Aquest és el primer llibre de Roser Caño Valls, la també autora del blog Antaviana. “A l’Altra banda del riu” és un recull de contes publicat per l’editorial Setzevents i encapçalat per una citació del filòsof Heràclit: “Tot flueix, no podem tocar mai dues vegades el mateix riu”. I és així que des del primer relat al darrer apareix la idea del canvi constant en la vida dels diferents personatges. Els canvis són fets que sovint trenquen l’ordre natural de les circumstàncies viscudes per l’ésser humà. Això, d’una banda, suposa un aprenentatge dels personatges amb l’acceptació d’aquests canvis, i de l’altra, un creixement personal.” (nota de l’editor). Com que, amb diferent mesura, comparteixo amb Roser la dèria de transitar els espais i els dies mirant de convertir-los en paraules (escrites o escampades per un aulari habitat més o menys expectant), em ve molt de gust fer-me ressò del naixement d’aquesta primera criatura seua amb una sana però autèntica enveja. I desitjar-li de tot cor que tinga una excel·lent acollida. Ja tinc espai reservat a la lleixa…

Un altre llibre de relats que m’abelleix també molt promocionar: “Camp de mèrleres” de la Frannia (que alguns coneixen com Francesca M. Pujol). Però aquesta vegada us deixe la seua pròpia descripció perquè pugueu gaudir-ne de la màgia dels seus mots i copsar-ne, ni que siga una mica, l’encanteri en el que u cau quan els llegeix: “Els quinze relats que el conformen van ser escrits fa temps, amb la idea de fer un homenatge a totes aquelles petites tendes que encara resten dins ciutat, però que cada cop són més difícils de trobar. Així cada un dels contes té un escenari que pretenia que fos un personatge més. Trobam una petita tenda especialitzada en cinema, una herboristeria, una tenda de perruques i postissos, una llibreria de vell, una drogueria, una tenda de vins, una tenda de material de dibuix i pintura, un sex-shop, una tenda d’animals, una d’artesania, una tenda de material per pintar graffitis, una de cases prefabricades i una, molt especial, on es conten màgiques històries. Però com sol passar amb les coses fetes amb el cor, aviat tot pren vida pròpia i els personatges i les històries em fugiren de les mans. N’Alícia, pícara blogaire seduí a qui no tocava, el guitarrista polonès es va fer un gran expert en el món de les herbes, la història d’amor de les frugals transgressions es quedà en res, una fruita trencà la història de dues germanes, la melangia desdibuixà a la jove aspirant a artista, un terrible forat negre s’empassà a la gran dama del sexe, els peixos vermells seguiren nedant sense pausa dins la seva peixera, la girafa no deixà de ser muda ni anant-se’n al sud, es descobrí massa tard la meravella d’un camell sota la neu, es repartiren històries i dites profitoses a bon preu, Rock omplí la ciutat de pintades per cridar l’atenció, va ploure sobre els fracassats, les caderneres bateren les ales dins les seves presons-gàbia i es descobrí un camp ple de mèrleres, d’allò més inquietant. I què passava en el rerefons de totes aquestes històries? Sempre una mort, una pèrdua, un canvi…I això darrer passà sense adonar-me’n com si el llibre hagués tingut vida pròpia i volgués donar un clar missatge. I per això, aquest llibre només volia una dedicatoria possible, aquesta: “ per a la memoria de n’Eva, pell morena, ulls profunds, riures forts, nets, purs, pessigollers, enfiladissos, amorosos, inoblidables i que ara es troba, per sempre més, dins totes les coses”. Ara, si tens valor, digues que no vols fer-li una llegida…

Durant la presentació de “El vertigen del trapezista” el Jesús M. Tibau ja ens va avançar, amb una mena d’argument boirós, propi de qui és aficionat als enigmes literaris, quin anava a ser el seu proper recull de contes, històries relligades amb el fil conductor de la mort i que ara han pres cos finalment sota el títol de “Una sortida digna”. I ens en va llegir una, que encara conservava el caliu de la naixença entre les línies, sobre un curiós personatge, especialista de pel·lícules de l’oest, les vicissituds del qual van mantenir al públic assistent a l’acte tot expectant i silenciós, fins que el final del relat, arrodonit amb mestratge, els hi va fer esclatar en un aplaudiment agraït i sincer. Molts van confessar, a l’acabar, que se’ls feia així com precís seguir-li les passes literàries a aquell xic, de somriure generós, que explica contes amb una capacitat de seducció envejable. Jo no em perdré aquesta nova tanda. I, tot i que encara no l’he llegida, el primer tast escoltat en aquella vesprada plujosa m’ofereix la seguretat de que no n’eixiré decebut.

Creu-me que m’agradaria llegir, al bell mig de les teues redaccions, una besada entre línies que justifiqués aquest corrent d’emocions ingènues que sent al travessar la teua literatura. ¿Podria ser jo el subjecte elidit d’aquella oració aparentment òrfena? ¿O aprofitar la vocació substitutiva d’aquell pronom? T’accepte un lloc entre parèntesis, o una anotació marginal, a peu de pàgina i, fins i tot, esvair-me en un rosari de punts suspensius… Però si vols també puc ser aquell divertiment, entre cometes, que deixes anar, com per prendre alè, entre aquells dos versos crepusculars per als teus poemes… Ara, el que més m’agradaria ser és la grafia màgica que et dibuixà el destí a les mans, o aquell solc que la preocupació et llaurà al front, o la cicatriu de tinta que resta després de totes les jornades. Perquè així ben bé podria ser jo, després de tot, la inspiració que mou el treball dels teus apunts. I això —creu-me— quant que m’agradaria!

He descobert que em resulta certament plaent tenir-te assegut a la meua vora mentre escric i tu, amb una rialleta burleta, vas anunciant-me totes les faltes d’ortografia que comet amb el meu precipitat exercici de mecanografia. La teua aparent impertinència, lluny d’afectar-me, em fa gràcia. No sé quina mena de fascinació pots treure dels meus escrits, tan sovint abstractes i confusos dels que, de bon segur, no treus l’entrellat. Però tu et mantens ací, a la meua dreta, mentre, distretament, vas retorçant-me una punta de la samarreta, o revoltant-me el cabell. Potser et cal certificar que sóc real malgrat les coses que dic. Sé que no prestes atenció al que escric perquè m’interromps constantment amb preguntes que res tenen a veure amb el relat i que em fan perdre el fil de la inspiració. Tinc que fer un gran esforç per escriure a contracorrent dels teus interessos, als que també he d’atendre de quan en quan, per no perdre la teua companyia. De sobte t’alces i te’n vas, a seguir amb els teus jocs. A capficar-te amb aquell ritual d’objectes que vas bellugant d’un lloc a un altre de l’estudi amb una lògica que jo, malgrat que t’observe de reüll, no trobe. Reprenc, doncs, l’escrit amb el fons de sorollets i veuetes que dones a aquells estris que fas servir com a joguines, mirant d’aprofitar al màxim aquesta petita treva que m’has donat. Fins que, com si de sobte t’hagués vingut al cap alguna cosa, tornes a la meua vora, a estirar-me de la roba, a cercar els secrets de la retafila de mots que vaig deixant anar. I ens quedem així, tots dos, cadascú a la seua manera, penjats de la paraula.