dinar

Faig viatjar lentament la forqueta des del plat fins la meua boca i així tinc temps de mesurar-te els gestos. De reüll vaig resseguint el posat d’indiferència que tens, i com vas abandonant, a poc a poc, l’exercici convencional de conjugar la conversa i l’àpat per acabar amb un silenci que preludia una nova de les teues abstraccions. Quasi si he pogut escoltar el click imperceptible amb el que has tancat el món rere la teua decebedora i recent experiència de la vida. No sé què dir. Et pregunte si està bo, si tens gana en realitat, si t’abelleix alguna altra cosa. I tu capcineges sense mirar-me, fent un somriure de plàstic, artificial, sense brillantors. T’he ajudat a desparar la taula com qui s’emporta andròmines sense valor, inservibles, que cal llançar de seguida al poal de les escombraries. Asseguda al sofà fas com si mirares el televisor, però és una mirada desinteressada, aliena, que apuntala el mur que has alçat sense adonar-te’n i que no podem clivellar per fer-te empassar un grapat d’esperances. Són les tres de la vesprada quan marxem. El sol inusualment primaveral no m’impedeix caminar per la vorera ombrívola.