“Plagis”, d’Urbà Lozano

La primera temptació que se m’acudeix per escriure aquest post és agafar sencera una altra crònica sobre el mateix llibre i publicar-la tal qual, de manera que podríem aprofundir en la proposta literària que ens fa l’Urbà Lozano amb “Plagis”, novel·la guanyadora amb el Premi de Narrativa Ciutat de València 2007 i que em va arribar a les mans gràcies a la generositat d’un company de feina, el poeta i cantautor Rafa Estrada, bibliòfil i llegidor compulsiu com jo.

La novel·la conta com l’escriptor Carles Llorenç guanya un substanciós premi literari tot i que ell no ha presentat cap treball. És més, de seguida es descobreix que l’obra guardonada és un plagi d’un conte del Santiago Rusiñol! Damunt, es veu embolicat en la mort d’una antiga coneguda, assassinada violentament, i que guardava a sa casa, fruit potser d’una fixació malaltissa, tot el que ell havia arribat a publicar. I després s’afegeix tot un seguit d’històries i personatges que van creuant-se, a l’estil d’un Raymond Carver, i que van fent-se coincidents, en aparença, pel caprici de l’atzar, tot i que serà la mateixa lògica dels esdeveniments la que omplirà de sentit aquestes connexions.

Dient-m’ho ben dit, la lògica dels esdeveniments i el més que evident mestratge de l’Urbà Lozano qui, a banda de fer-te passar una estona entretinguda, amb un humor àcid i una ironia ben teixida, et permet gaudir-ne d’una història ben escrita, amb un llenguatge ric i acurat al mil·límetre, fent versemblants uns personatges que, malgrat els seus aparents inicis sainetescs, són un fidel reflex de la fauna que sol poblar la nostra zoologia humana.

Vull afegir que la referència constant que fa als paisatges de la disbauxa estudiantil de la ciutat de València m’han fet recordar moments d’aquell passat gloriós del que jo també vaig participar. Només que, per allò de que sempre m’ajuntava amb els progres, jo em deixava caure per Xúquer i no per Cánovas. Ho jure per Snoopy.