es caprichoso el azar

Les coincidències. L’atzar. La providència. Tot aquell seguit d’aparents casualitats que un, sense voler, fa que acabes pensant en la màgia. La que es deixa caure, com qui no vol la cosa, i et rescata sentiments que pensaves que ja no tenies o t’empelta emocions que pertanyien a un altre jo, passat, caducat, falcat a un temps que ara no pertoca. No pots evitar-ho. Hui hi ha hagut tot un seguit de petites evidències des que ha eixit el sol per acabar assumint que sí, que tu no volies, que no hi hagué premeditació, que no formava part dels teus plans que això passés. Però la màgia, que relliga les coses al caprici de l’atzar, t’ho deixa a les mans, perquè t’ho mires. Perquè te n’adones que rere els teus formalismes assumits, els teus gestos ensinistrats, les teues conveniències més fermes, va teixint-se la trobada insòlita, la mirada pertorbadora, la paraula que, com una fina agulla, et travessarà l’ànima. I no pots fer res. No volies. Ningú no vol. Però és el que té viure. A l’ombra del bosc viuen tots els encanteris. En algun moment hi ha que travessar-lo.