comiat sobtat

Hem desaparegut. Com la boira quan s’alça el sol. Sense comiats. Ni aparatosos, ni discrets, ni incòmodes. Cadascú ha fet el seu camí. Millor així. Al volatilitzar-se, també s’han esvaït les preocupacions acumulades al llarg del curs. Totes. Fins i tot les que portaven camí de transformar-se en tragèdia. Un parèntesi. Un llarg parèntesi. Per fer una altra vida, més pròpia, més autèntica si cap. Ens veiem demà. No em referisc al demà que ve a continuació del dia de hui. Si no al que es deixarà vindre quan siga necessari, precís, assumible. Ara a gaudir-ne. De tot. Sobretot de les absències. Absència de feina, de compromisos, d’obligacions… Hem desaparegut. Potser fórem éssers irreals. Una virtualitat limitada. Un miratge, una al·lucinació de gent assedegada, creuant deserts. Col·loque la meua vida de docent a l’últim prestatge de l’armari, conscient que s’omplirà de pols, però no d’oblit. Hem desaparegut. Se sentia una remor d’humanitat allunyant-se, però rere la porta entreoberta no hi ha res. El ressò d’una tasca antiga. Una feina que quasi no recorde, emparat per una amnèsia benigna, reparadora, saludable. Trenque el fil mestre. O millor, deixe de descabdellar-lo, de teixir empreses impossibles, al·lucinants. Et deixe anar acomboiat per l’experiència compartida de l’estiueig que s’aveïna. Tanque els ulls. Els sorolls de la canalla cauen al profund de mi mateix. I a poc a poc arriba el silenci. Hem desaparegut. Però la porta és entreoberta. Ara no toca. Tot i que sempre és present la tornada.