divuit anys

Mirem de ser positius, vora divuit anys en comú. Divuit anys! Aprofitarem aqueixa lleu tremolor al fons dels ulls, aqueix pouet de nostàlgies, de moments passats, d’instants que han anat gastant-se, a força de lliscar per sobre tantes coses noves i importants. Primer fou la lluita en comú per aconseguir allò que ens semblava imprescindible: comprar el pis, moblar-lo, aconseguir pagar les lletres abans no acabe envermellint la cartilla de vergonya financera, encaixar sense badalls la nostra vida compartida. Després la primera filla i ens abocàrem a la tasca de criar-la, oblidant-nos de nosaltres mateix. I quan tot sembla mínimament endreçat, arriba el segon i cerquem un espai més ample per poder rebre’l. I, de sobte, tornen els problemes econòmics, el deixar de banda les nostres necessitats d’home i dona perquè resulta imprescindible que siguem pare i mare. Diàlegs interromputs per plors que esgarren el mantell de la nit, per les seues menjades, pels seus banys diaris… Després l’escola, les llargues nits d’hospitals i les esperes angoixants a la porta del quiròfan. La vida observant-la atentament a través dels batecs irregulars d’aquella fràgil criatura. Estimant-nos amb tendreses que sobreviuen miraculosament al pes de la fatiga afegida dels dies. Eixides ajornades, paraules que no podrem dir perquè no hi ha temps ni ocasió. I també la felicitat de ser quatre, d’estar units, d’estimar-nos, de salvar les dificultats amb dignitat, amb força, amb fe. Jo encara veig la teua imatge adolescent arraulida entre els llençols i em creix el desig des de la pell fins l’arrel. No sempre t’ho dic, és cert, no perquè no vull, sinó perquè amb el temps també et tornes una mica absurd i bacora per no travessar el carrer i cridar-ho ben alt. Et deixe petits senyals al llarg del dia amb l’esperança que sumen una mica en la comptabilitat compartida. Mirem de ser positius i afegim divuit anys més.