naixença
És un fred dimecres, fa 16071 dies. La nevada no ha fet més que complicar les coses. La comare voldria insistir en la idea de cridar el metge, perquè el part sembla difícil, però si ho fa traurà al matrimoni la confiança que hi tenen en les seues mans i en l’experiència aconseguida a força de portar criatures al món en circumstàncies semblants. Però el xiquet ve de cul i aqueixa vesprada no vol tenir a sobre la responsabilitat de deixar-li al nadó una cama o un braç trencat, la penyora d’una desgràcia per a tota la vida. La mare té els ulls tancats i la boca premuda per no omplir l’ambient amb les angoixes dels seus gemecs. Sap que pot acabar parint un “curret” i la tristor va farcint el seu sofriment. El pare li agafa la mà i mira la comare, i tracta d’encomanar-li una enteresa que puga esvair aquella boira de dubtes que la tenen com distreta. La mare fa un crit, ja no pot més. Necessita donar pas al que ha de vindre. I la llevadora, suant a dojo, furga amb els dits entre el mullader d’aquella anatomia convulsa i, com si fos un cec guiant-se amb la fe del tacte, mira de redreçar el camí a contracorrent que vol fer la criatura. “Damunt és gros, el comdemnat!”, no pot reprimir-se. A poc a poc, com si desmuntés les peces d’un valuós i precís engranatge, va extraient aquell nadó que ve amb l’ànim travessat per una mena d’indecisió o d’oposició, com decidit a qüestionar la lògica de les coses. Els gemecs de la mare fan un duet arrítmic amb els esbufecs de la llevadora que ja no té temps per tenir por i hi té posats els cinc sentits en aquella tasca de refer un camí per qui no sembla disposat a passejar-lo. Quan el nadó ja és fora, la comare colpeja amb la mà oberta les natges de la criatura per obligar-lo a fer la primera glopada d’aire i s’avicie de la vida el més prompte possible. Un plor esgarrat trenca, fins i tot, el silenci que al carrer mira d’imposar la neu. Anys més tard, el pare li dirà a aquell xiquet que el seu primer bressol fou una caixa de cartró, de les que s’usen per guardar les sabates, folrada de cotó-en-pèl. I aquella petita fantasia ben bé pogué ser la primera de totes les històries que després anirien omplint-li el cap i feren de la criatura, ja convertit en un adult, un addicte a les narracions. Hui fa 44 anys d’aquella història.
17 Febrer 2009 a 09:44
Moltíssime s felicitats! I que per molts i molt anys, Josep manel, puguis ser addicte a les narracions i que nosaltrs les puguem llegir.
M’agradaria tenir aquesta mena d’ històries, tants detalls, crec que a la meva família eren poc explicadors de les experiències viscudes. Tinc la impressiñó, a vegades que no sé res de res, de els històries familiars. I el pitjor és que crec que, molt més del que voldria, torno a repetir el mateix procés. Recordo que un dia, fa temps vas explicar això de la capsa de sabates… és graciós i tendre. T’he r econegut de seguida, per aquest detall…
17 Febrer 2009 a 16:15
La idea de la capsa, Carme, ja la tinc apuntada a la ressenya sobre la meua biografia a QUI SÓC. En qualsevol cas jo també pose molt de la meua pròpia collita. Gràcies. La propera vegada pastes i cafè!
17 Febrer 2009 a 20:05
Moltes Felicitats!!
Molt, molt, molt, per llegir-te!
17 Febrer 2009 a 20:52
Per molts anys, Josep Manel. I una forta abraçada!
18 Febrer 2009 a 11:20
Felicitats!
18 Febrer 2009 a 23:47
Moltíssimes felicitats i unes quantes estirades d’orella! Espero que ho hagis celebrat com cal! Una abraçada!
19 Febrer 2009 a 23:10
Arribe tard!!
És igual, encara val: MOLTES FELICITATS I PER MOLTS ANYS MÉS.