impotència
No puc treure’t el ble de cabells que et cega la llum dels ulls. No puc sentir el frec de la teua presència, lliscant contracorrent de la meua. No puc espolsar-te, distretament, les molles de pa de la teua falda. No puc fer, amb els meus polzes, dos estalladors per a la teua tristesa desbocada. No puc desvetllar el meu nom en el baf del teu discurs de paraules apassionades. No puc escriure’t…
18 Juliol 2008 a 15:31
I doncs, déu n’hi do com escrius!
18 Juliol 2008 a 19:29
Es triste no poder hacer cosas simples por quien uno quiere,a veces no se puede apartar al tristeza,pero escribir es desahogar,y tu escribes maravillosamente.
19 Juliol 2008 a 00:36
Na Carme i na Isol m’han llevat les paraules de la boca. Quin gran escriptor series! Transmets amb només les teves paraules tota la impotència que ens vols transmetre i això, fins i tot molts escriptors dels bons, no ho sabrien fer. No deixis mai d’escriure, per tu i pels que te llegim!
19 Juliol 2008 a 03:10
Prosa poética, sí señor.
19 Juliol 2008 a 10:44
Us he de confessat a totes que es tractaba d’un text perdut que, en principi, no tenia intenció de publicar. Si ho he fet és perquè em sabia greu estar moltes dies absent. No pensava… sou una mica exagerades!
22 Juliol 2008 a 17:22
I tu un poc massa modest!! ;-D. Buff he tingut les mateixes sensacions que devia tenir el personatge i…caram…quin mal a l’estomac reprendre aquest sentiment oblidat no se si recentment o temps enrere però que quan apareix té la virtut de deixar-te baldada / baldat. L’impotencia és una emoció deturant i esgotadora i si és amorosa a més t’esclata dins fins a buidar-te d’energia.
Uff…que negre o he deixat…jijiji. Anyway….ja m’entens….jijij. Més o menys és això.
I senyor qui té el do de transmetre el te. ;-D
Abraçada.
22 Juliol 2008 a 17:52
Sí, ja ho han dit tot elles però a mi també m’ha agradat el text.
22 Juliol 2008 a 23:04
Viure com un animal engabiat, si Jordana. Dur i negre. Això tenen les passions.
Gràcies, novesflors.