l’home manuscrit

Estic llegint a Baixauli fora, al pati, sota un cel ennuvolat i una alleugeridora brisa fresca però insuficient per fer-me oblidar el calor sufocant amb el que ens hem cogut el viure d’aquesta jornada. El moment resulta més plaent que la pròpia lectura, tot i que el llibre que tinc entre les mans és, per mi -un complet aficionat a la literatura com jo-, una obra excel·lent, imprescindible. Mire de fer la llegida lenta i entenedora, paladejant cadascun dels mots que vaig resseguint com si es tractés d’elements d’un plat únic i exquisit. La seua estructura metaliterària em recorda sovint un llibre de Juan José Millás. Com que em neguiteja la imprecisió de la meua memòria revisite la biblioteca. No acabe de decidir si es tracta de “La soledad era esto” o “El desorden de tu nombre“. Potser no siga cap dels dos i jo m’enteste, cabut, en aquesta dèbil premonició. Regire les pàgines d’un i l’altre per si la casualitat em donés una pista, però no tinc sort. Torne al pati. Em deixe bressolar per la fresqueta d’aquesta insòlita treva i reprenc la lectura. Hi ha una idea que martelleja l’obra, obsessivament: escriure és reescriure. Insistir una i altra vegada en el redreçament,  en anar polint l’obra fins que quede allò essencial, concret, indefugible. Talment el que es podria dir en una mirada. Tanque els ulls i imagine el corredor que descriu el protagonista, ple dels autoretrats de Rembrandt, contant-me els seus successius descobriments sobre la vida a través dels seus ulls, cada vegada més crepusculars. Posats a trobar semblances podríem parlar-ne també de “L’home duplicat” de Saramago on també s’utilitza el joc de les duplicitats, però mentre el premi nobel refereix una coincidència totalment capriciosa del destí que neguitejarà al protagonista, en “L’home manuscrit” tot és un pla perfectament orquestrat per algú que, precisament, el que vol és controlar aquest destí, ser-ne amo i canviar-lo a pler. Així i tot vull insistir en el caràcter únic, personal, del llibre de Manuel Baixauli. Les meues referències a altres títols és pur desfici. Allargue la lectura disposat a empassar-me-la sencera. La nit és ara suficientment acollidora per a la meua sobtada necessitat d’insomni lector, empeltada de silencis, de la solitud que m’han donat els altres figurants de la vida que, crec, protagonitze. Secretament desitge que, siga qui siga el que em llegeix, estiga també emmalaltit per la meua història. No vull caure, encara, en el forat de l’oblit. No encara…