Corinne Bailey Rae

La primera vegada que vaig escoltar la Corinne va ser a la pàgina personal de la Jordana Yotney (des d’ací una salutació molt cordial!). Hi apareix com a sintonia de capçalera i ja en aquell moment vaig considerar que era una mena de perfecta ben rebuda. Això em va portar a aconseguir el seu disc (que ja tinc) i escoltar-lo una i altra vegada, com un adolescent desficiós. I cada cop no puc fer altra cosa que deixar-me endur per la cadència sinuosa de la seua música i la seua veu lleugerament vellutada, que t’acarona. M’ajuda a abandonar-me. Un no pot estar pendent de les angoixes de la vida mentre s’escolta les seues peces preciosistes. No es pot negar que hi ha un punt de seducció indissimulada en la seua interpretació i, en segons quines circumstàncies, seria capaç d’escarotar-te totes les hormones de l’infern. Però això depèn de la companyia i del moment, veritat? Produeix una sensació plaent, gaudidora. I a mi, sovint, m’entra una escriguera especial en escoltar-la. Considere que té l’efecte motivador essencial. També podria ser la peça perfecta per gaudir mentrimentres et prens una copa a la terrassa d’un bar, al racó més discret, matinada inclosa. Bon acompanyament, conversa interessant. De fet pot templar-te els mots, redreçar-los, pastar-los perquè l’oïda de l’altre interlocutor s’empasse tot el que dius amb un punt de golafreria, si vols. Et deixa l’esperit net com una patena. Ben pensat té el punt de nocturnitat just per fer-se evocadora de tots els sentiments positius del món. Per compartir solituds.