el pas del temps

Aquesta vesprada calorosa hem fantasiejat plegats sobre la possibilitat d’aprofitar l’espai del terrat, que mai no utilitzem, i fer les habitacions dels xiquets, i de retruc la nostra, més amples i més grans. Com si de sobte la llar on hem donat continuïtat als plaers de l’existència comuna, no pogués encabir-nos ja correctament. Justament ara, que els fills es fan grans i es preparen per alçar el vol. Just quan, per molt que eixamples la casa, les estretors comencen a ser insalvables per a ells… Jo veig la meua filla volatilitzant a cada gest la xiqueta que hi era, i desvetllant-se la dona que quasi ja és. A poc a poc ha anat personalitzant les parets de la seua habitació amb l’empremta de la seua adolescència. No li ha calgut tombar envans, ni eixamplar finestres, ni repintar les parets per fer seu aquell espai. Ara ho pense: la seua evolució ha sigut un parany que el temps ens ha anat teixint. Ha anat endormiscant-nos la voluntat de retenir-la en una eterna infantesa. Em pregunte on ha anat a parar la primera vegada que la vaig tenir als braços, o el seu cabell de rínxols d’or, o la seua veueta de cristall… Traiem fotografies, competim per qui té la memòria més afinada, cerquem les petjades que ella ha deixat per la casa, des d’aleshores, com si li seguirem el rastre. Enyoradissos, ens hem deixat bressolar pels records…