crònica apòcrifa d’una desvirtualització

 A l’hora convinguda, i perduda en algun racó de la memòria la contrasenya que ens van enviar per poder entrar, vaig acudir al bar del Portal del Lleó per “infiltrar-me” en un dinar que la gent de “El Penjoll” havia organitzat. Una trobada insòlita tenint en compte que en el meu cas jo no coneixia a ningú, ni tan sols la persona que em va convidar a escriure al blog (i que després va confessar la seua sorpresa davant del meu atreviment), de vegades sóc d’una timidesa malaltissa (això què vol dir? no ho sé!) i no m’agrada menjar paella fora de casa. Només vaig reconèixer dues persones, que no descobriré en aquesta crònica per no desbaratar la seua intenció de romandre anònimes dintre del col·lectiu (per no callar del tot, un és actor i poeta i l’altre un consolidat agitador cultural). La resta segueixen sent tan desconegudes (o més!) per mi com al començament del dinar. Si ja de normal em resulta complicat retenir noms, ara, damunt, calia (que no Cal·linca) relacionar-los amb el pseudònim amb el que escriuen al blog comú… Es deixa entreveure una llunyana, sana i encomanadissa complicitat entre tots ells. I resulta, fins i tot, envejable, descobrir que abans foren un grup d’adolescents (més o manco) que decideixen prendre l’art de la paraula com objecte de les seues transgressions. La finalitat de la trobada és clara: veure’ns les cares, temptejar el personal i gestionar el presumible èxit que la revista (com encara els agrada nomenar així el blog) ha aconseguit durant el temps que porta encetada. Hi ha discurs inaugural de l’acte per part del propietari legítim del penjoll que, malgrat la seua original disposició per donar fisicitat a l’aspecte simbòlic del projecte, s’hi confessa poc autor i poc visitador, el que em resulta un pèl contradictori. Ara bé, es compromet a esmenar-ho, afortunadament. S’hi succeeixen més discursos, preparats i improvisats (que espere que algú arreplegue) i durant els transcurs del dinar ens lliurem, entre mos i mos al menjar, a una lleugera coneixença. Afortunadament no hi ha paella… Superats els postres venen les propostes. Agosarades algunes, el que dóna a entendre de seguida el nivell de motivació i optimisme que ha aconseguit la moguda. Hi ha compromisos a ampliar i formar-ne part de l’equip d’administració del blog. A convertir el blog en un mitjà d’actualitat permanent. A ampliar el cercle de col·laboradors… Jo mateix m’he compromès a fer de corresponsal i a lliurar totes les notícies culturals que puga generar la part de la redor de Xàtiva que jo controle, però això sí, exigisc immediatament una samarreta que m’identifique clarament com a membre (amb totes les distàncies físiques, ep!) de “El Penjoll“. Marxem quan ens conviden a abandonar el local perquè els amos van a tancar, així estem de capficats en el tema. I, lluny de desfer la trobada, li donem una nova oportunitat a un altre bar, on els ànims acaben refredant-se davant un cafè granissat i el record sobtat d’una família de la que et vas acomiadar fa ja cinc hores i que pot pensar que has caigut en mans d’una mena de secta gestionada per psicòpates (tenia que dir-ho, xe!). Punt i final?