Gonzalo Anaya

Ja he contat en una ocasió que jo no volia ser mestre. Que la meua decisió final va ser tot un seguit de casualitats (?) que em menaren cap a l’ofici que ara em dóna de menjar. I que mai no vaig tenir aquell professor de pedagogia, Gonzalo Anaya, perquè a la meua arribada ell ja es jubilava. Així i tot em va donar la primera classe de la meua formació universitària i, sembla que el seu discurs va resultar decisiu per al meu ànim indecís. Després vaig resseguir el seu mestratge a través de les seues publicacions i alguna que altra conferència. No només va ser un referent per mi. Al País Valencià el seu nom sempre  està i estarà lligat als moviments educatius i de renovació pedagògica. Hui mateix me n’he assabentat de la seua mort, a l’edat de 94 anys. Em quede amb la imatge d’aquell professor que va ser capaç d’omplir el saló d’actes de l’Escola de Magisteri d’alumnes agraïts que van descobrir en ell la seua vocació i la importància cabdal de ser mestre.