Et mire…

Et mire per damunt de les copes de vidre, directament als ulls lleugerament cercats d’un maquillatge ombrívol. I s’il·luminen sobtadament davant del desig que endevinen. I somrius. I supose que imagines l’inventari de racons que estic disposat a redescobrir-te de nou després del sopar. I barregem aquella gana amb els plats de disseny que ens hem fet servir, per donar-nos el gust de celebrar, aquesta nit, tants anys que fa que vivim junts. Ens hem construït el petit miratge d’una abundància inexistent, d’una comoditat de la que no gaudim. No importa. Avui em venia de gust seduir-te, com si no fos tan fàcil arribar a les teues mans, com si tingués que encetar de bell nou el camí que em duia fins a tu. Et mire i, per més que menge, em sent més i més famolenc de tu…