Fora de joc
Supose que la desmesura, segons en quins casos, potser una incapacitat per apamar les conseqüències de certes situacions, digueu-ne, conflictives. En el meu cas, el sotrac interior que acabe patint quan les coses no funcionen amb la correcció que caldria, em deixen fora de joc. I no estic referint-me únicament a situacions de caire personal o familiar, que també. Sinó els típics problemes casolans que passen per avaries imprevistes i altres desordres propis de la tecnologia quotidiana. No es que visca abocat a una rutina de trets perfectes i previsibles. És que necessite viure en un món que funcione a les meues ordres i capricis. Necessite que la tecnologia domèstica treballe fidel a la meua voluntat de viure el dia a dia, còmodament. No faig servir aquesta dèria per a les relacions personals (afortunadament per a tots) només per als objectes que vesteixen els meus espais particulars. I em despaciència la parsimònia amb que s’ho agafen els tècnics-reparadors davant l’aparell espatllat o les solucions terminals (i inassolibles) que proposen. No puc resignar-me a llançar allò que ara és vell perquè s’ha vist superat per una tecnologia més perfecta (és mentida! Cap no ho és!). Vull tornar a connectar-me a l’altra banda del mirall! I vull fer-ho a través de la mateixa finestra que he fet servir durant els últims darrers anys: el meu vell ordinador! Però si no dorm quan he tingut que llançar al fem el pijama perquè es desfeia de vell! No se’n recordeu?… Vaig ja pel diazepan…
30 Maig 2008 a 08:43
Les experiències dolentes sempre et fan aprendre coses bones. Jo al seu moment en vaig patir tants de problemes informàtics i vaig perdre tanta informació que vaig més alerta. Còpies de seguretat, antivirus actiu, actualitzacions windows, scandisc, etc. Tenim tendència a pensar q els ordinadors ens obeeixen i no. Al final, com a les pel·lícules futuristes cobraran vida i ens faran la pua jeje. Nosaltres marquem una opció. Si els sembla bé et fan cas i sino ja pots esperar assegut. La de vegades que he tingut ganes de llançar-lo amb tota la meva ànima però llàstima que siguin tan cars, sinó…
30 Maig 2008 a 09:45
Ai, les pèrdues, Josep-Manel…aquesta necessitat, com dius tu, de controlar-ho tot i tanmateix tot ens supera, la vida ens du i no som els senyors de res, absolutament res, ni tan sols de les coses.
30 Maig 2008 a 17:16
Quanta raó Frannia, ni les coses ens obeeixen. No sé ni si demanant sempre consell al rei del Petit Princep que només manava al sol de pondre’s quan n’era l’hora i així se sentia orgullós de saber manar només coses raonables ens en sortiriem… ja que no hi ha coses raonables pel que fa als objectes i molt menys als electrònics.
31 Maig 2008 a 12:26
Jo sóc ben diferent, em podria més la il·lusió de la compra d’un nou ordinador!
1 Juny 2008 a 08:08
dons es veritat que res em de fer nostre, res ni ningú, però això no treu que hom es resisteixi a llençar quelcom per que “sigui vell”, no es això la màxima de la societat del consum en la que vivim des de fa moooolts anys? el meu pare A.C.S. arreglava motos, tenia un taller, es guanyava bé la vida….es va jubilar abans d’hora per que es varen deixar de fabricar recanvis, bieles, pistons, coixinets. Era millor canviar tot el motoret i fora. Va haver de plegar.Però cert tipus de persones, persones que es poden permetre de fer-ho, que conservaven peces antigues, aquestes si, confiaven en el meu pare que sense peces aconseguia meravelles…eren altres temps, altra gent.
1 Juny 2008 a 08:58
Quant mes sucre mes dolç, però, si es per embafar no cal tant. Els aparells hi ha que utilitzar-los per al que son, no comprar-los per que son bonics, caldria preguntar-te per a que s’ha de fer servir? en el cas dels ordinadors sol fallar el software, heu pensat en utilitzar alguna distribució gnu-linux?
6 Juny 2008 a 12:35
ja en som dos, tinc el meu vell ordinador que cada dos per tres em diu que li envii un correu al sr. Microsoft, a vegades se’m para tot sol i no em dona temps ni per copiaR el que estaba escribint (o siA QUE HO PERDO), I AIXÓ QUE TINC UNA TORRE gairebé nova que em va tocar en un sorteig al despatx, però o l’he canviat ni ho faré fins que es mori del tot. Dotza anys junts ha creat entre nosaltres una bona i sincera fidelitat
9 Juny 2008 a 10:00
Torna de seguida que puguis! Trobo, com molts blogaires, a faltar el teus escrits
9 Juny 2008 a 18:44
Jo també et trobe a faltar.