Limb
La sensació de provisionalitat va prenent cos en totes i cadascuna de les coses que faig o que visc. És una evidència creixent. Com una mena de Mides, tot el que toque s’hi veu impregnat. I això, lluny d’alliberar-me, em té presoner en una gàbia de pànic. Sóc al bell mig d’un encreuament de camins. Espere que la indecisió, fins i tot, també siga provisional…
26 Maig 2008 a 21:44
No et facis il.lusions. A la nostra vida tot és provisional, i aquesta és la gràcia. no?
26 Maig 2008 a 23:07
Si a vegades és com un malson, però no has de defallir, cuida’t maco, i si demà no surt el sol, potser demà passat si
Petons
27 Maig 2008 a 09:50
Sempre acaba sortint el sol. Res dura mai per sempre, ja se sap, per desgràcia d’algunes coses…
Besades!
27 Maig 2008 a 19:45
No hi ha res per sempre, però sempre hi ha moments de tranquil·litat entre mig de tanta provisionalitat. Potser ara és que les coses es moeun més ràpid del que voldries. Ànims!
27 Maig 2008 a 23:21
Si realment tot és tant provisional com sembla, per què no hauria de ser-ho la indecisió? Segur que ho serà!
28 Maig 2008 a 08:48
El meu silenci resignat és directament proporcional a la celeritat que el tècnic informàtic utilitza per solventar el meu problema…
29 Maig 2008 a 07:30
Tot això és per l’ordinador espatllat?
30 Maig 2008 a 06:10
Així és, defak. I la cosa sembla anar per a llarg, perquè davant de la terrible possibilitat de formatar el disc dur, he decidit demanar una segona opinió. No acabe de resignar-me a perdre la (i)realitat de l’altra banda del mirall. Si, a més a més, afegim que sóc una mica (prou!) obsessiu i que hi ha certs desordres que no em deixen viure pots imaginar-te la mena de calvari que estic passant.