Pas
Quan tens vint anys repasses amb lleugeresa les pàgines d’un llibre, s’assequen aviat les llàgrimes, sempre trobes unes altres mans esteses cap a les teues, cercant la calidesa de l’encaixada i la carícia. Quan tens vint anys la pluja no et mulla fins al moll de l’os, ni s’encasten les paraules a les estretors de l’ànima dolguda, ni es capgira la vida quan el dolor t’esguita els anhels que amb tanta cura guardaves al fons del calaix de la memòria. Quan tens vint anys el desig et visita sense cercar-lo, i l’estens amb facilitat per cada plec que vist la teua nuesa, i t’aboques, suïcida, a l’ampit d’una besada, pegant-li voltes al voltant del seu abisme ataronjat. Quan tens vint anys empenys totes les portes, es llarga la braçada que fas contracorrent, escrius amb gosadia sobre la llunyana línia de l’horitzó…
Maig 11, 2008 a 10:35 pm
Josep Manel, no sé si són els vint anys… jo podria escriure gairebé el contrari que tu… potser són moments i moments. Cadascú el seu procés, el seu camí, la seva línia.
Quan tens 20 anys cada opció que prens és com una llosa que se’t fa més i més feixuga damunt teu. Quan tens 20 anys totes les mans que s’estenen cap a tu i tots els besos i les abraçades poden desaparèixer en el moment menys pensat. Quan tens vint anys les llàgrimes són un mar interior que pot desbordat per un mot o per un gest inesperat. Quan tens 20 anys les paraules no troben el camí, sovint s’encallen dins tot fent un embús que no et deixa, a voltres, ni respirar. Quan tens 20 anys la por del desig propi o de l’altre fa que sovint et marxin les forces de dur a bona fi un lleu acaronament. Quan tens 20 anys la llunyana línia de l’horitzó se’t fa tant distant, freda i difícil d’assolir que a vegades et quedaries aquí, sense avançar més.
Maig 12, 2008 a 8:14 am
Jo, Josep Manel, m’identifico més amb el que diu la Carme. La gent viu una adolescència més llarga. Et trobes gent de 30 anys que no es volen comprometre, continuar sortint de marxa com als 15 anys, limitar-se al rotllos d’una nit, materialistes. No vull dir que tothom sigui igual però sí una immensa majoria. El romanticisme ja no és el d’abans i si vas a poc a poc en una relació et diuen estret o estreta. La gent va massa atabalada, viuen el dia a dia, pensen poc perquè potser si reflexionessin més la vida que portarien seria una altra. “Quan tens 20 anys la llunyana línia de l’horitzó se’t fa tant distant, freda i difícil d’assolir que a vegades et quedaries aquí, sense avançar més.” Aquí m’identifico molt amb el que diu la Carme. Però s’ha de dir que els vint anys no tothom els viu igual, clar. Depèn dels amics que et trobes, per on et porta la vida i les circumstàncies. A mi m’han servit per acabar desconfiant molt de la gent (precisament per ser abans confiada), més cínica, seleccionar més els amics, etcètera… Al manco, jo no em veig en els teus vint anys però si en els de la Carme.
M’agrada com has descrit aquelles sensacions que tu sí segurament vares viure. Llavors, sé que amb nostàlgia, però et pots considerar afortunat
Besades!
Maig 12, 2008 a 4:39 pm
Peró sort d’haver-los tingut, i de poder recordar, també amb vint anys som inconscients, i no valorem certs valors que ara si.
Petons maco, bona tarda.
Maig 13, 2008 a 4:48 pm
cuando se tienen 20 años no cuesta esfuerzo vivir, no tienen que inventarse las ganas porque están a flor de piel, no te asaltan las lágrimas descontroladas que parecen tener vida propia y no respetan tu voluntad de que se mantengan quietecitas dentro. ¡cómo te entiendo!
Maig 13, 2008 a 4:49 pm
¡qué suerte al mismo tiempo tener la oportunidad de añorar ese pasado!