Prou
He descobert que la llengua és una part molt delicada de la meua anatomia cívica. No parle d’aqueix tros de carn ple de papil·les identificatòries del gust de les coses. Parle de l’altra, la que és capaç de donar cos físic als pensaments i a les emocions. La que vehicula el meu interior, allò que sóc en realitat, davant dels altres. La que em descobreix. La que de vegades flueix, innaturable, pels senderis invisibles de la tinta, i de vegades vaig reunint, a poc a poc, amb la paciència d’un rellotger suís, fins enllestir allò que més s’apropa al que volia dir. Sóc el que dic i com ho dic. Si no puc dir el que pense, no sóc. Amb les paraules determine la geografia del meu món, vaig construint ponts o els bade irremeiablement. Amb elles compromet la meua existència. La llengua -la meua llengua- és la jàssena que apuntala el meu esperit combatiu. No tinc perquè demanar permís per parlar-la, ni justificar a cada moment el poder expressar-me com ho faig. Perquè molts no s’esforcen per entendre’m, el meu poble ha sigut obligat a fer un doble esforç d’aprenentatge. Humiliació. El bilingüisme, al meu país, és un descarat procés de substitució. Ja no vull ser un “bon xic”… No em busqueu la llengua, per favor.
Maig 7, 2008 a 10:59 pm
Quan cert és que el bilingüisme és un procés de substitució! Cada vegada més, i em sembla molt bé que ja no vulguis ser un bon xic.
Maig 8, 2008 a 8:53 am
Una cosa que hauria de ser tan bonica i en fem una història ben avorrida. Quin goig que poguem parlar dues llengües, oi? Però a vegades sembla que la gent s’entossudeixi en que no pugui ser. Jo sóc culpable de passar ràpidament al castellà amb el meu interlocutor, però cada vegada ho faig menys. Deu ser que tampoc no vull ser bona xiqueta.
Maig 8, 2008 a 9:27 am
Doncs jo en part estic d’acord i no. Sempre he dit que m’encantaria poder parlar més llengües apart del castellà i el català. Per una banda, a nivell estatal em molesta tanta ignorància respecte al català i la nostra cultura, i trobar-me gent d’aquesta per l’illa que fa més de vint anys que hi viuen i passen fins i tot d’entendre’l. Però també em fa una persona que només existeix el català per a ell i la resta ho desprecia, em fa certa llàstima perquè amb això es perd moltes coses bones que segur que també hi ha més enllà de la seva cultura i llengua.
Crec que aquest conflicte els creen els polítics mateixos i molts el que feim és seguir el seu lloc. Sempre he dit que una llengua no té culpa de qui són els seus parlants. El tema del català jo no el veig tan malament com molts diuen. Sí, hi ha gent que no s’integra però n’hi ha que sí, encara que no sigui la majoria, poc a poc. M’agrada i m’emociona veure gent de fora de Mallorca, extrangers o del país, que l’aprenen i s’esforcen. Ara, ni que sigui per nombre d’habitants, es parla més català que abans, es treuen més llibres editats en aquesta llengüa, revistes, televisions, ràdios, etcètera, quan o fa tants anys era impensable.
No em malinterpreteu. L’únic que dic és que em molesten els radicalismes i l’intorlerància tant per una banda com per l’altra i pens, potser erròniament, que la culpa de tot aquest conflicte és per mor dels qui manen. I a alguns polítics, aquest conflicte ja els hi va bé, per treure vots, com ja sabeu…
Maig 8, 2008 a 12:01 pm
A nivell individual està molt bé conéixer i utilitzar, quan vinga de gust altres llengües, com més, millor (jo mai menystindria cap llengua, evidentment). Però a nivell social el català està clarament relegat pel castellà dominant. Aquest és el greu problema.
Maig 8, 2008 a 1:10 pm
Clar, el castellà té molts avantatges vora el català a nivell estatal és més que evident, igual que passa amb el gallec i el vasc. Però a les Comunitats Autònomes en que es parla català no crec que es tingui la intenció de fer servir el bilingüisme amb la intenció de que el castellà s’acabi menjant el català, al manco a les Illes no. Aquí es demana molt el títol com a mínim nivell B de català, sinó a la majoria de feines no t’agafen i la majoria d’escoles públiques ensenyen la majoria d’assignatures en català. I això ja es feia fins i tot quan governava el PP aquí. Què la gent després no ho vulgui parlar és un altre tema. Jo m’he trobat amb africans, argentins, alemanys i fins i tot un xinés, ambs els que he pogut parlar català, o bé mallorquí, tranquil·lament. No són la majoria però hi comença a haver gent que s’esforça i això no fa tant que era una cosa impensable. Però només és la meva opinió. No sé com ho teniu al País Valencià això. Però des de Mallorca jo no ho veig tan dramàtic.
Una abraçada Josep Manel!
Maig 9, 2008 a 7:41 am
A Catalunya, hi va haver una gran millora amb la democràcia i l’ensenyament en catálà a les escoles. Una gran millora que mica en mica va reculant i no només a causa dels polítics sinó de la globalització, per dir-ho d’alguna manera. M’explico, l’ús del català al carrer recula, d’una manera evident, per la gent de fora, a les botigues, molt s dependents que no t’entenen, molts cambrers… necessiten un temps, pe`ro t ambé la voluntat de fer-ho. A la Universitat, a causa dels intercanvis dels Erasmus (fantàstics i enriquidors, no em malinterpreteu) cada vegada hi ha més demanda de castellà, en els cursos màsters, etc… com que ve gent de tot arreu de l’estat, també es fan en castellà. Vull dir que des de la gent que no té gane s d’integrar-se per un costat i les activitats que es programen per a “tothom” jo trobo que cad a vegada estem perdent més espais que s’havien guanyat. I això no té res a veure, com diu Noves Flors, amb la llengua propiàment dita. No desprecio per a res el castellà i ja m’agradaria parlar moltes més llengües amb la facilitat que parlo castellà. I m’encanta sentir o llegir un castellà bonic, ric i ben construit. Però em sap greu que tant sovint ens trepitgi terreny. Una abraçada a tots.
Maig 10, 2008 a 2:34 pm
Quanta raó que tens. Rebel·lar-se a vegades és l’únic que ens queda. I fer córrer aquesta llengua, perquè creixi i arribi a volar, sense que quedi arraconada coberta de pols. Per més que no interessi, depèn de nosaltres!
Preciós tot això que dius, m’ha impactat una frase “Amb les paraules determine la geografia del meu món, vaig construint ponts o els bade irremeiablement.” I tant!
Maig 13, 2008 a 5:08 pm
Somos lo que decimos ,cómo lo decimos ,lo que no decimos, no sólo es continente y contenido, forma o medio elegido (lengua) sino también la visión que tenemos de nosotros mismos y la que ofrecemos a los demás .La lengua como la sociedad y nosotros en ella es algo vivo y cambiante, no sólo el catalán y el mallorquín se impregnan del castellano y se disputan el terreno, le pasa al castellano con otras como el inglés ahora, el francés en otro tiempo,etc. Para los chinos ,que son mayoría en el mundo, los extranjeros somos el resto, los que no estamos en China. Mientras las lenguas ,minoritárias o no, sigan usándose no morirán .Yo admiro la vuestra que sobrevivió a tanta represión y persecución,creo que está más viva que nunca.I jo n´estic contenta,vés a saber si això està ben escrit.