Lluny
Per què sóc passejant sense rumb pels passadissos del cementeri no té cap importància. Faria llarg d’explicar els motius. Faig temps mentre es decideixen a començar o no un acte que ha aplegat una dotzena escassa de persones. M’he parat al davant de la làpida dels meus avis materns. Tots dos comparteixen espai en una fotografia trucada per una tecnologia ingènua i llunyana. Sembla que es desentenen un de l’altre. Ningú dels que volten no alça la veu. Vull suposar que és la sacralitat que imposa la nostàlgia. El pas sobtat d’un grapat de records amara tots els indrets ombrívols de l’ànima. Pense en tu, iaia. Pense en el vent, robant-te l’olor del pomell de flors de gesmil en les vesprades calentes d’estiu…
Maig 5, 2008 a 9:51 pm
Aquestes dones que sense gaire escola ho sabien tot són -encara ara amb els quaranta molt passats- un bon referent per anar per aquests mons de déu. I encara que sembli mentida, encara tiro del que elles, les iaies, em van ensenyar. Què hauríem estat sense les àvies?
Maig 5, 2008 a 10:22 pm
Encara no sóc iaia, però em falta ben poc i ja m’agrada aquest record per les àvies. Jo volia posar un post un dia d’aquest per demanar-vos a cadascú un bon record, un bon moment, un bon costum, lligat a una de les vostres àvies i a la vostr a relació amb ella. Per aprendre… només. Homenatge a les àvies
Maig 6, 2008 a 5:48 am
Tots dos comparteixen espai al teu record
Maig 6, 2008 a 6:46 am
No fent encara un mes que va morir el meu padrí, he de dir que puc entendre les teves sensacions. Un o una es fa tantes preguntes! I et sents, o al manco parlo per mi, molt sol quan ningú et respon o simplement et contesten amb tòpics que ja molesten perquè no saben què dir. Poques morts m’han afectat tant com aquesta. Al final, tot, per què? En aquests moments, pensava que no ho diria mai, però envejo als creients per la fe que tenen i per, a la seva manera, creure en l’ànima i que amb la mort no tot es perd…
Maig 6, 2008 a 9:12 am
Sento una certa enveja.
La meva parella encara ha viscut amb les dues iaies a casa i, entre altres coses, sempre evoca records de quan feinejaven a la fleca…
Els meus pares van venir d’Andalusia, per tant jo no tinc aquest contacte, aquest amor, aquest sentiment… Però suposo que me’l vaig buscar perquè sens dubte és necessari, així que vaig “adoptar” la Lola com a iaia des de ben petita. I tinc tantes coses per agraïr-li!!
Maig 6, 2008 a 5:22 pm
Crec que viure en el record quan algú és capaç de recordar com tu ho fas, amb les paraules tan entranyables que tu empres és una segona manera de viure. I aquesta la tenim fins i tot els no creients.
Maig 6, 2008 a 6:24 pm
Heu superat la meua capacitat de resposta. Però almenys volia dir-vos, a tots i a totes, que us he llegit. Que cal reivindicar els records de les àvies, fer-les viure en la nostra memòria, i repetir les lliçons de tendresa que ens donaren.
Maig 6, 2008 a 6:26 pm
Et diré que a la meva dona i a mi ens agrada passejar pel cementiri vell de Sabadell, hi ha pau, tranquil·litat i també conscièncie de no som gran cosa, o com deia en un poema fent conyeta, anem a veure el lloc on tard o d’hora ocuparem l’última estada
Maig 6, 2008 a 7:10 pm
La veritat, Francesc, més pau que a un cementeri no trobaràs enlloc. Jo no puge sovint però alguna vegada ha de ser inevitable, no?
Maig 6, 2008 a 7:24 pm
Hi ha frases molt boniques en el teu text.
Maig 6, 2008 a 8:14 pm
Doncs si, és troben a faltar, i molt, la seva tendresa, les seves sàvies paraules que potser no vaig escoltar en el moment just, totes aquelles coses que em van quedar per agrair..en queda el record, i diga’m tonta, però penso que m’ajuden en els mals moments.
Petons maco, bona nit.
Maig 7, 2008 a 3:04 pm
Jo les trobo a faltar sense haver-les conegut…
Maig 7, 2008 a 5:05 pm
Es que les iaies t’endevinen el pensament sense preguntar-te res, tan sols amb una mirada ja saben el que et passa i el millor es que saben posar-hi solució. Per això deixen tan gran buit.
Maig 7, 2008 a 8:09 pm
Gràcies, Jaume. Per cert, m’ha costat trobar-te la pista fins al teu interessant blog…
Luluji, les àvies, quan eren entre nosaltres, ja miraven de lliurar-nos de tot mal. Supose que, per aquest motiu, han de ser, per força, excel•lents àngels protectors (amb el permís de pirene). I no puc dir-te tonta. Però si bona nit.
Defak, el teu comentari m’ha suscitat una mena de pertorbació: com són els records d’allò que mai no ha segut?
Es que hi ha mirades, pirene, que s’endevinen d’una hora lluny. I els àngels, vinguen d’on vinguen, sempre són ben caiguts per a les àvies.
Maig 13, 2008 a 5:11 pm
Les noves tecnologies (mp4) em permeten tenir la foto de la meva iaia que va morir el 1976 molt a prop meu per veure-la quan jo vull