Litúrgia

Camine per la vorera estreta del carrer que duu a l’estació del tren. Faig repicar distretament els artells de la mà dreta al sòcol de marbre de les façanes. L’altra roman a dintre de la butxaca, amb el puny clos, prement les restes d’un mocador de paper que va desfent-se en bocinets semblants a molletes de pa. Una mestressa, dues cases més avall, aboca el poal d’aigua bruta a prop d’un albelló que, lentament, sense la motivació d’un bon desnivell, mira d’engolir-se el bassal abans no li’l furte un sol incipient. A l’alçada de la font que ja no raja la dona d’ulls grisos gira el cantó. Em mira de reüll i somriu lleument, imperceptiblement, amb uns llavis ombrívols. Duu una cigarreta encesa entre els dits. Li deixe el privilegi de continuar per la vorera. Ella sap que ho faré, perquè ho faig sempre, i no canvia el seu pas resolt, ni tampoc em deixa un mot ni un gest d’agraïment. S’allunya deixant un tel vaporós de tabac cremat i jo les petjades de les meues sabates de soles humides. Cada vegada que la veig em trau de la memòria l’alé de cendrer de les besades maldestres de la meua adolescència (no la d’ara, sinó la llunyana). El senyal d’avís de tancament del pas a nivell em fa prémer el pas. Assegut a dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits, en la direcció d’on jo vinc. Mastegue a poc a poc la malenconia.