Esterilitat
Sóc un territori erm, de terra clivellada, assedegada. Em fugen totes les paraules. Travesse els dies sense poder agafar-me al ritme que marca el batec de l’existència. El vent dels esdeveniments em doblega com un jonc de vora riu. M’agradaria tombar-me sobre el prat de la meua infantesa i soltar l’herba, per saltar al cel.
Abril 30, 2008 a 9:41 am
De vegades els sentiments ens aclaparen i no ens deixen pensar amb tranquil•litat. Bon escrit.
Abril 30, 2008 a 7:01 pm
Sempre expresses molt bé qualsevol to, qualsevol color, qualsevol subtilesa o qualsevol intensitat d’un sentiment. Una abraçada.
Abril 30, 2008 a 7:15 pm
Molt ben escrit, molt bonic (no crec que sigues terra erma, sempre saps trobar les millors paraules).
Maig 1, 2008 a 12:27 pm
aixó és el que voldriem tots, però no pot ser, hem crescut i els problemes i la vida ens esperen………..
Maig 1, 2008 a 3:44 pm
Els sentiments i els esdeveniments. De vegades tot plegat en una barreja difícil d’engolir. Gràcies, pirene.
Ets molt generosa, Carme. Recupere bona part de l’autoestima amb els teus comentaris…
Espere que no em falten mai les paraules, novesflors, ni tan sols quan no tinga res a dir.
De vegades, Francesc, jo també cridaria, com els germans Marx, “que paren el món, que jo me’n baixe”…