Colors

Aquesta vesprada tocava escoltar una història. El nivell d’atenció puja molt en aquesta activitat. Perquè els encanta escoltar històries. Vull pensar que ha d’haver-hi alguna cosa ancestral en açò. I, a més, perquè els sembla molt divertit veure el mestre teatralitzant i posant veus, exagerant els gestos per abundar més en la fantasia. Depenent de la història pots veure’ls amb la boca oberta, embadalits; els ulls esbatanats per la sorpresa que s’aveïna; encomanant-se els uns als altres les rialles, apegaloses. I, al final, sempre aplaudeixen agraïts. Això si, no pots acabar sense el socorregut conte, contat, ja s’ha acabat; el que no alce el cu,l s’ha cagat! Escatologies a banda, la segona part també els agrada molt. Recordem els personatges, els fets principals i repartim els possibles papers per fer-ne ara una representació. Tothom vol participar! Com que els arguments són senzills no els hi costa gaire posar-les en escena. Uns, amb més traça que els altres, van passant per la tarima de fusta esperant ni que siga un bocinet d’aplaudiment del públic, que assisteix més bé resignat perquè no ha tingut paper en l’obra (i fan l’altre paper, el de crítics ferotges!). La tercera i última part consisteix en fer un dibuix al quadern per representar el moment que més els hi ha agradat. I ací és quan apareix l’Àurea, la més espavilada del grup, per dir-me que ha perdut el color carn i el necessita per donar color a un personatge. Obric el calaix de la meua taula i, d’una safata plena a caramull dels estris més inversemblants que ells mateixos van perdent i la propietat dels quals ja no reclamen perquè no poden reconeixe’ls més enllà dels seus espais, trac una pintura de color negre que li ofereixo decididament. Al principi em mira divertida. Pensa que estic fent broma, cosa que diu molt de la seua intel·ligència, perquè ja se n’ha adonat abans que ningú de les ironies que em gaste i que no tots són capaços de copsar. Però davant del meu rostre impertorbable em diu que el color carn no és aquest. “Per què no?“. “Les persones no són d’eixe color!“. Ara desfaig el posat amb un somriure. “Totes no, és veritat. Però també hi ha persones de color negre, no?“. “I grogues!“, intervé Àlvar que és a prop nostre, “els xinesos són grocs!“. “I els extraterrestre són verds!“, crida el Ximo convençut de la importància de la seua aportació. “No existeixen els extraterrestres, home!“, el reprén Àurea. “Ja, però tampoc totes les persones tenen el mateix color de pell“, m’avance a contestar per tallar un possible conflicte. Té més raons, però el pes de la diversitat de la que, a poc a poc, tots donen testimoni (“A la meua escala viu una família marroquí, i tenen la pell molt fosca…”) fa que acabe dubtant de l’origen inclús del seu personatge. No agafa la pintura, se’n torna al seu lloc, silenciosa. Quan acaba la classe tots volen ensenyar-me els seus dibuixos. Com no pot ser d’una altra manera, tot són escenes d’un Babel incontestable (extraterrestres també hi ha). Àurea m’ensenya el seu quadern: “Es que ara la història passa a l’Àfrica“, m’ho diu mentre assenyala uns éssers quasi indistingibles per la capa de pintura negra que els hi cobreix. Hui hem posat més colors en el seu món.