Anònims

El dimarts vam reprendre les classes. I tinc que confessar que em va costar una miqueta endinsar-me entre els sorolls, els olors i els colors del col·legi. Com si les passades vacances m’hagueren deixat una inèrcia cap a una contemplació més a prop de la deixadesa. Veure els xiquets arrenglerats i expectants em va animar un poc. Jo no tenia molt clar per on començar. El maletí dels recursos que he anat omplint any rere any i que faig servir per a situacions extraordinàries com aquella fou introbable per a la meua anèmia laboral. Afortunadament van ser els mateixos alumnes els qui em van suggerir com ocupar el matí. Tots havien decidit portar el llibre que s’havien llegit durant les vacances. I l’ànim fet de contar-me l’argument que els havia enganxat com per rellegir-lo un parell de vegades més. Algú ho va fer amb tanta concentració que fins i tot semblava que el llegia, que resseguia el text tal qual estava escrit. Citant detalls sorprenents que ni un lector més avesat hagués pogut retenir. Altres acaronaven el conte, com si fos un ésser viu que pogués respondre al tacte, i mirar de revifar així els bons moments que li havien tret. A la pregunta de si s’ho havien passat bé, esclataren amb un sí unànime. Vaig aprofitar aquell moment per fer-los veure com havien progressat des que eren amb mi, el curs passat, i començaven a fer els seus primers temptejos amb les lletres. No solament s’hi feien grans per fora. També el seu esperit s’eixamplava. I, per aquest motiu, el curs vinent, tenien el dret merescut de passar a tercer, preparats com estaven per afrontar nous reptes i descobrir més móns. “Tu vindràs amb nosaltres?”, diu la Llúcia. I els tinc que dir que no. Que la meua feina és arreplegar un nou grup de xiquets menuts com ells ho van ser una vegada perquè, d’entrada, s’esglaien amb aquell mestre gran i barbut que, al principi els hi fa una miqueta de por, però que després els fa riure amb les seues pallassades. Riuen recordant-ho… Hui és dijous. Han passat tres dies. Des d’aquell matí, diàriament, a la meua taula, trobe bocins de paper irregulars, arrencats d’algun quadern que, amb una pulcra cal·ligrafia, em demanen que no els deixe, que me’n vaja amb ells. I jo vaig guardant, amb un somriure ben ample, els papers al calaix de la meua taula, i el que diuen a la còmoda antiga de la meua ànima.