La lluna mentidera

Llúcia em mira amb una devoció infantil. Els seus ulls vius i ben ensinistrats per la curiositat estan en tot. Té una memòria incòmoda. Incòmoda per mi, perquè és capaç de fer-me recordar coses que, potser, hauríem d’oblidar tots. La mire de reüll mentre explique que la lluna, de vegades, s’amaga, que és una mentidera… Ella no perd el fil, però, al mateix temps, vigila els seus companys. I, de sobte, aixeca el braç com si volgués tocar el cel, mentre crida que hi ha algú que no em segueix, que ha perdut l’interés momentàniament (un pensament, potser, li creua el cap com un estel fugaç) i el corrent de la classe es trenca, es desfan les costures que estava teixint amb la meua explicació. Tots criden, assenyalen amb els dits, riuen. La sargantana de la quietud ha desaparegut i ens ha deixat la cua bellugadissa i inaturable. Ara Llúcia, està amoïnada, perquè aquell enrenou és, de fet, obra seua. Em mira i li puc llegir l’esglai i el penediment, barrejant-se en un allioli que fa olor a plor. Li pinte un somriure en el meu rostre i s’asserena, complaguda i alleujada. Creue els meus llavis amb el dit índex i espere. La classe, a poc a poc, és una remor decreixent. Finalment és un silenci expectant. Estire del fil de la seua atenció: “de què parlàvem?” “De la lluna mentideraaaa!”, criden tots. Torna l’enrenou. Mire el rellotge. Quasi si és l’hora de l’esplai. Mane agafar l’esmorzar i eixir al pati. Done les indicacions com si bracegés en una mar revoltada. Ixen al pati com esperitats, una desencaixonada de cridòries, de bots, de mans en l’aire. Pregue a déunostresenyor que, amb aquesta solta, acaben cremant bona part de la inquietud que porten a dintre. Em fan mal els braços de remar contracorrent.