El vertigen del trapezista, de Jesús M. Tibau

El primer que et ve al cap quan comences a endinsar-te en les pàgines de “El vertigen del trapezista”, el darrer llibre de contes de l’escriptor i blogaire tarragoní Jesús M. Tibau, és que l’autor demostra que gaudeix del privilegi del subtil art de l’observació, ja que t’hi trobes davant un imaginari farcit de petites quotidianitats. Un bé pot imaginar-se’l com un pintor amb tots els estris escampats als peus, apostat en un racó del parc, a l’ombra d’un banc, mentre els operaris de l’ajuntament retiren una vella estàtua de bronze, afectada de la desmemòria de la gent, o una altra que gaudeix de les tendreses d’una jove estudiant. Ell veu passar la gent amunt i avall i vesteix el seu posat anònim amb històries que puguen després lluir amb vida pròpia a les pàgines del seu llibre. I ho aconsegueix amb molt d’encert. Estàs davant el corrent mateix de la vida: el que passa en aqueix moment o el que ha esdevingut a força de records, de nostàlgies. El que marquen, inevitablement i indefugible els rius al seu pas per la geografia que Jesús mira de mitificar també en els seus contes (ni que siguen de paper de plata). Ficcionar la realitat demana una traça especial perquè qui llegeix puga fer seues les angoixes, temences o joies dels personatges que hi apareixen. No pots ser-ne indiferent. I això que jo ho tenia més fàcil que ningú, donat que la meua ànima de ficció surava en la història d’aquell golafre i enyoradís de les ametlles garapinyades que troba un racó dins del seu món literari. Aboqueu-se a les pàgines d’aquest llibre sense por. El vertigen que proposa, fora de suposar un perill, és neuronalment engrescador. P.D. El meu preferit també és el Grouxo…