Jo no volia ser mestre

Ni tan sols era una opció. Com que els caps de setmana me’ls passava mirant cinema amb una golafreria suïcida, vivia enfosquit amb la idea de dedicar-me a la ficció. I així ho vaig fer saber als meus pares quan arribà el moment d’encetar la drecera del futur. “Jo no he treballat com un burro per tindre un fill volantiner!”. I la meua mare, amb més dolcesa i sentit comú mirava de tancar la gàbia de pardals que li semblava era el meu cap fent-me veure que el futur cal lligar-lo ben lligat, assegurar-se’l. I en un exercici de pragmatisme que no em vaig trobar amb cor de trencar, vaig decidir que estudiaria magisteri. Vaig fer l’examen d’ingrés amb més traça que convicció. “Desarrolle el tema de la revolución industrial!”. I mentre anava empedreint de paraules el full de l’exercici la meua ment lliscava per les escenes d’aquella “Qué verde era mi valle!”, mirant de viure a contracorrent dels esdeveniments, com si allò fos realment possible. Una setmana després arreplegava la papereta amb l’aprovat que m’obria les portes a la formació docent. Mirava sense emoció aquell “apte” que donava fe d’unes capacitats que jo no sabia ni que podia tenir. De veritat aquell joc d’il·lusionisme ordinari resolia el meu futur professional? El fil dels meus dubtes s’hi trencà al passar a prop de la porta del saló d’actes, atapeït de gent que aplaudia amb entusiasme l’aparició en escena d’un vell professor de l’escola de magisteri que rebia, en aquell moment, el comiat i el reconeixement dels seus alumnes. Parlava amb una serenor i una seguretat per mi insòlites en aquell moment farcit d’incerteses. I per això vaig entrar i vaig seure, anònimament, entre aquella gent agraïda. El vell professor digué que, al principi, ell volia ser director de cinema, però que tot un seguit de circumstàncies que tenien que veure més amb la lògica que amb les il·lusions, el van fer decidir pel magisteri. Aquella vesprada celebrava la seua jubilació. I no se n’havia penedit ni un sol instant d’haver triat el camí d’una altre tipus de creació: el d’una societat més sencera i lliure. Va dir més coses i jo vaig assistir, embadalit i quasi sense saber-ho, a la meua primera classe universitària. Aquell home era (és!) el pedagog Gonzalo Anaya i va ser durant molt de temps el referent de la meua docència un pèl cinematogràfica.