No puc dir prou
De vegades em pregunte si no ha arribat ja el moment de teixir un llarg silenci. Moltes dies m’escure les butxaques mirant de trobar un grapat de paraules que poder ordenar sobre la taula tremolosa de l’escriptori, encaixant-les en un doble sentit de realitat i ficció que facen bo de llegir, que ajuden a descodificar somnis, aspiracions, cabòries… He construït una necessitat tan virtual com el full sobre el que vesse aquests pensaments. Però he perdut la voluntat de realitzar el gest conclusiu, el que té la capacitat sobrevinguda de cloure les intencions, d’ofegar l’alè d’aquest desfici. Sempre viatge disfressat amb un maquillatge de mots de bambolina.
Març 28, 2008 a 12:05 am
Disfressat o no, aquest és un viatge que m’agrada. Per què dir prou? Sovint darrere les ficcions s’hi amaguem motles realitats i ben a l’inrevés en la realitat de cada dia també hi posem sempre una mica de “ficció” encara que sigui només de convencionalismes. Crec que la proporció més ben trobada de barreja de realita t i ficció és un blog. I no sé ben bé perquè aquest punt precís de la barreja té sempre un encant especial.
Març 28, 2008 a 9:23 am
Vaig llegir l’apunt de Noves flors i, talment com has fet tu, vaig decidir donar una resposta. I l’única que m’eixia era que no puc dir prou, que aquest desfici és superior a qualsevol voluntat aturadora.
Març 28, 2008 a 4:23 pm
No diguis prou ,tens l´habilitat de fer bonic fins i tot un desencís.
Març 29, 2008 a 11:52 am
Gràcies, camino.