Disset anys després

Fa molts anys el vaig deixar al calaix on s’hi barregen totes les joies de la família, perquè així als lladres els siga més fàcil agafar-ho tot d’un cop i no provocar un desordre que seria més trasbalsador encara que el propi robatori. El vaig abandonar després de treure-me’l amb un gran esforç i moltes dosis de sabó. Més que posat semblava que el duia incrustat. Els meus dits s’havien eixamplat amb una desmesura que jo pensava que mai no podria controlar. Ella m’ho va consentir (de fet planteja pocs problemes a les meues dèries sempre que no siguen temeritats veritablement difícils d’assumir). I vaig començar a lluir una inexplicable llibertat, si més no a la mà esquerra. Va passar el temps i va desaparèixer el senyal, aquella cicatriu blanquinosa que s’obstinava en delatar el meu estat civil a pesar de l’absència. Com que els meus costums (i també cal dir-ho, la meua aparença “domesticada”) no em duen més enllà de les parets d’aquesta casa, mai m’he trobat amb el “compromís” de desfer una “equivocació”. Però fa quinze dies em vaig mirar a l’espill gran de l’habitació i em vaig sorprendre a mi mateix en un posat que tenia ja oblidat. Jo haguera jurat que era talment el d’abans, el de fa disset anys enrere. Almenys això es podia llegir dels meus dits allargassats i aparentment desinflats. Així que, sense pensar-m’ho molt, vaig recuperar l’anell i vaig mirar de fer la prova de l’ou: col·locar-lo una altra vegada al seu lloc. Però, ah peixet! M’havia mirat amb massa bons ulls perquè allò, per molt que ho vaig intentar, no va voler avançar l’últim tram del dit. Jo, condescendent, tampoc el vaig obligar, no fos cas que tornés a quedar-se falcat i necessités déu i ajuda per treure-me’l un altre cop. Això si, em vaig aplegar fins una joieria de confiança i els vaig demanar que l’eixamplaren una miqueta. Davant la meua sorpresa la dependenta em recomanà dues talles més! Però de sobte vaig recordar, alleugerit, que la meua dona sempre deia que l’havia comprat massa estret i que acabaria incomodant-me (cosa que va passar; si tenen raó les dones, caram!). Hui, després d’una setmana, l’he arreplegat i ja el duc posat de nou. Ja no em para estret. I fa goig el punt de distinció que he recuperat en aquesta extremitat. De fet sembla nou de trinca, amb una brillantor renovada. Talment com la mirada d’ella.