Recorrent el passat

Desatenent tots els consells del metge hui ha sigut l’únic dia d’aquestes llargues vacances de Pasqua que he eixit de casa per fer una llarga passejada amb l’excusa de que la gossa del meu germà, jove i juganera, poguera estirar les potes. Part d’aquest passeig l’hem fet vora riu (baixava un bon toll d’aigua entre l’herba i la brutícia que llança la gent) i hem revisitat alguns dels llocs de la nostra infantesa: “la cova de la mà negra”, envoltada de llegendes, totes falses però totes imprescindibles; “el pont de l’àguila”, que cal creuar per anar al “barranc de la risa”; “la cova del confit”, on ens menjàvem moltes vesprades el berenar; el naixement, on aquests dies, i de forma quasi miraculosa, torna a brollar l’aigua malgrat que les pluges no han sigut tan aparentment abundants; el turó de “la tapadora”, on antigament hi estava l’ermita dels Sants que un terratrèmol va tombar i on, de menuts, anàvem per desenterrar i aconseguir algun tros de rajola o de ceràmica d’aquell edifici desaparegut; l’aiguamoll dels “terrers”, hui dessecat i transformat en un hort de tarongers, on hem arribat a caçar tritons… Una geografia, la fesomia de la qual, ja no és com nosaltres la vam viure. Sovint et creues amb camions, plens de terra d’altres llocs en transformació, que et trenquen la bondat del passeig. Ara el paisatge està espigat de grues que anuncien noves construccions on abans el secà i la muntanya es creixia de sol i de vent, i dels crits i les rialles de la gent menuda del meu temps, que s’escampava i regirava cada racó de la natura que ens pertocava i la gaudia com el tresor més preuat. Hem begut un poc del pouet de les nostàlgies i hem enfilat cap a casa quan el sol s’esgolava rere la serra d’Enguera. Demà miraré de fer el mateix recorregut amb el meu fill, sabedor de que m’inflarà a preguntes moltes de les quals no podré contestar…