Qui sap?

Estava dient-ho però la conversa s’ha tallat sobtadament. És el que tenen aquestes coses de l’internet. Però jo m’he quedat ancorat en aquell seguit de pensaments. La cosa és així: veig la meua imatge reflectida al mirall del món i no puc situar-me en un altre indret que no siga el d’on estic ara. És com si els decorats hagueren atrapat el meu personatge en una única escena de l’obra. I m’entristeix tindre que reconèixer que les meues possibilitats professionals s’han quedat definitivament recloses en aquell edifici i en les seues maneres d’entendre la docència. Fa molt de temps que hem deixat de ser una comunitat amb un sentit comú i compartit de la nostra feina. Anem amunt i avall pel mateix espai físic, solament. Però els autèntics moments de trobada, de discussió, de construcció de l’ofici, o han desaparegut o minven perillosament. És el que té una estructura fortament jerarquitzada i amb poca possibilitat de participació: canals de comunicació estrets, distorsionadors, d’un paternalisme anímicament inassolible. I tota la preocupació dels gestors penjada d’una òrbita celestial que sovint costa també de compartir… Porte l’autoconvenciment de que la meua vida ja està encarrilada, encabida en el solc que ja ha llaurat aquest temps. Això i la convicció que, començar de nou, no serà fàcil. Que aventurar-me una altra vegada en l’oceà de la recerca de feina suposa esguitar d’incerteses a la resta de la família, potser injustament. De fet els meus fills no volen ni parlar-ne. Tot i que també podria ser una oportunitat d’evolucionar a nivell personal i professional… No sé. Els dubtes pesen molt. I aquest posat de conformat que em vist tots els matins. I els anys, que fan grinyolar els engranatges desaconsellant temeritats… No sé.