Creixença

“No és necessari que em digues sempre el que tinc que fer!” Jo pensava que si, que així havia de ser, en una mena d’infinitud que em permetera contemplar-te com la criatura que ha necessitat els meus braços per arrossegar-se fins al corrent de la vida i les meues paraules per dibuixar-se l’imaginari sobre el que fonamentar la seua realitat. Potser perquè la meua paternitat és una empremta indeleble, que ja no podré treure’m del damunt. I perquè aquest ofici que em va ser lliurat al moment de la teua naixença només pren sentit a l’obrir-te una porta, o quan et corde les sabates, o quan et netege els vidres de les ulleres, o quan et recomane prudència alhora d’abocar-te a la vida. Amb tot aqueix seguit de gestos amb els que també et dic que t’estime. I en aquest ofici jo mateix prenc sentit. No puc evitar avançar-me a les teues passes. Es que m’he acostumat a respirar a través dels teus petits pulmons, a il·lusionar-me a través dels teus èxits. He sincronitzat el batec del meu temps al ritme de la teua existència. I ara resulta que sóc jo al qui li toca aprendre lliçons. El meu esperit independentista i alliberador ha de començar a deixar-te marxar. A confiar i a acceptar que amb el bagatge d’aquests darrers anys ja has anat fonamentat un punt des d’on copsar un horitzó propi. No dic que no necessites encara de referències i guiatges. Només dic que he d’aprendre a escampar-te’ls pel camí, com qui no vol la cosa, sense ferir el teu desig creixent de ser l’únic autor d’allò que et passa.