Vesprada de compres

Finalment, aquesta vesprada, després de dinar, m’he deixat entabanar per la meua dona i la meua filla per anar al centre comercial de Carcaixent. Sempre diuen que faig servir la mateixa roba (el mateix estil de vestir, vull dir) i que a la meua edat, encara puc lluir una imatge moderna i jovenívola. Fa una vesprada estranyament calorosa. El termòmetre del cotxe no es mou dels vint-i-tres graus. De fet, anem tots tres a cos, com qui diu. Val a dir que m’he perdut buscant aqueix nou temple del capitalisme (com que aquests els hi fan sense campanar…), voltant rodones com si fórem als cavallets, assetjats pel trànsit (tothom sap on va i els qui dubtem hem d’anar demanat perdó a tothora) i discutint com una bona família. Finalment hem arribat i, malgrat l’hora que és (¿la gent quan dina els caps de setmana no sap fer una bona sobretaula?) quasi no hi ha lloc per aparcar. A dintre d’aquell caixó, que ben bé sembla una gàbia gegant de pardals, hi ha un munt de gent que entra i ix d’una tenda a una altra. Em fa l’efecte que es tracten de formigues feinejant per omplir el rebost. Als comerços no hi ha dependents per atendre els clients, només els que cobren a l’altre costat del taulell, que acabaran amb les mans enrampades de fer servir la caixa amb aquell frenesí. La roba està amuntegada damunt d’unes taules on tothom remena, regira, estira, s’emporta, s’emprova, ho torna fet un fregall i se’n va a seguir el ritual a un altre lloc. La meua dona i la meua filla es mouen amb experiència contrastada. Agafen dels prestatges, venen cap a mi, m’ho posen damunt, em miren, capcinegen i, si no els fa el pes, ho tornen i venen amb una altra peça. Jo, palplantat com un estaquirot, m’ho mire amb paciència i em deixe fer. Em fixe: molta gent va amb mànega curta! “Ací no hi ha res que vaga la pena!”, i cap a fora, a una altra botiga i repetim jaculatòria. He acabat perdent el compte dels llocs que hi hem arribat a entrar i eixir. Després de tota la correguda se n’anem amb dos jerseis: un d’ells d’un blau tan llampant que, de segur, m’han de veure de l’estació espacial, però la meua filla diu que és molt guai i estic molt modern (objectiu acomplert, doncs). Quan enfilem cap a casa el cel es ruboritza davant l’entrada de la nit. El termòmetre només ha davallat cinc graus. Em costa una mica trobar l’eixida però ara no s’acalora ningú.