De peixos i xiquets

Quan aquest matí he entrat a l’aula, a la pissarra encara romania impertorbable el dibuix del peix, estranyament bocabadat, que vaig fer ahir per la vesprada, per recolzar l’activitat de plàstica que teníem pendent. És un peix gros, d’una espècie difícil d’identificar, amb grans escates, traçades com si dissenyés en realitat una teulada. Era l’exemple, la referència amb la qual jo pensava que en tindrien prou. Em sentia ben pagat del meu dibuix de línies senzilles i acurades. Però ells ho miren tot amb uns altres ulls, amb menys complicacions o amb un munt de diòptries sense complexes. I als seus quaderns el peix esdevenia, des de monstres esgarrifosos a espècimens inversemblants. Éssers passats pel túrmix d’una imaginació delirant. Alguns, fins i tot, són tan estrafolaris que tenen la seua gràcia. Altres són productes d’una capacitat maldestra de fer les coses. Se’ls endevina ja, als pobres, unes possibilitats artístiques ben magres. Al final els hi enganxàrem a les parets i convertírem l’aula en un aquari increïble, una mena d’univers marí alternatiu on boquejaven dibuixos i xiquets amb una fascinació infantil.