La llum de les estrelles mortes
Potser siga el lloc el que no em prova. I aquest desig sobtat i creixent de desentendre’m de tot i de tots, de trencar lligams i no crear-ne de nous. Potser he perdut el gust d’alliçonar la gent, de re-crear-me en els meus espais. Ara estic assegut a la meua taula. L’aula és buida. Fora, la cridadissa dels xiquets. Des del finestral més proper puc veure l’aparcament, amb els arbres nus temptant la primavera. I un poc més enllà el mur del pont que ens aïlla (més encara) i ens protegirà més endavant del soroll de l’AVE, al que alguns ens hi oposàrem amb un fervor inútil. I molt més enllà, el perfil, entelat per la boira, de les muntanyes de la Serra Grossa. Repasse les meues anotacions al quadern, regire els fulls de la programació, intente afermar la meua disposició ni que siga amb un posat forçat. Entre les línies de les paraules més antigues encara hi espurneja una il·lusió minvant. Potser siga com la llum de les estrelles mortes…
Març 14, 2008 a 1:39 am
M’agrda molt aquesta comparació… com la llum de les estrelles mortes. Se m’acudeixen un munt de coses que s’hi podrien comparar.
Març 14, 2008 a 9:29 am
Veure una cosa que jo no existeix, Carme. Resuta insòlit, veritat? Una metàfora més que ens ofereix l’univers.
Març 14, 2008 a 8:39 pm
Estima’t a tu mateix com ensenyant. No penses si els estels que t’il·luminen són morts o no. Rep la seua llum i eleva la teua autoestima i la teua il·lusió. Crec que els alumnes se sentiran bé i tu també.
Març 15, 2008 a 6:36 am
Aún acabando el trimestre no pierdes la fuerza creadora,me causas admiración.
Març 19, 2008 a 1:53 pm
De vegades ens sentim així, com si el cor s’haguera gelat i fossim un reflex, , com la llum de les estrelles mortes. La teva nau és, però.
Març 23, 2008 a 9:04 am
No sé per què però m’he sentit propera a aquest escrit: per mi un final d’etapa i canvis imminents. I m’ha recordat que “lluna”, en euskera, (”ilargia”
vol dir literalment llum morta. Al seu costat, les estrelles semblen més vives…
Salut,