Sol

A desgrat. Assegut a la cinquena filera de butaques d’un saló d’actes envellit d’abandonament. Seients que es queixen ostentosament mentre et regires, neguitós com un xiquet, escoltant sense atenció el discurs un pèl histriònic de la ponent (una psicopedagoga vinguda de lluny, d’on els sants són més miraculosos). La flaire de floridura de la fusta maltractada per l’oblit i la humitat que se la mengen. La flaire de floridura dels discursos que se succeeixen, enardint valors antics i actituds llastades per un passat que, sembla, ja no ha de tornar. Resistència ingènua. Escepticisme en el rostre del grapat d’assistents, que miren l’hora del rellotge de reüll, delerosos per tornar i encabir el pes de les rutines als sofàs de casa, davant del televisor, i fondre els pensaments en el líquid bru i alienant dels seus programes. A desgrat, per no haver amagat un llibre entre les cames i treure més profit del temps que he de passar escoltant sense atendre. Mirant el bescoll dels meus companys de naufragi (la diversitat de cabells, de colors, d’absències de cabell també). Mirades perdudes, papallones que voleien. A desgrat. Suportant aquella escenificació, aquell marketing dramatitzat, pedagogia vendible, aparador de lluentors i bagatel·les, atrezzo desmuntable, de ficcions passades de moda. A desgrat, me n’adone de com els agrada teoritzar rere la taula falcada de manuals rovellats. Em pose dempeus quan acaba la representació i enfile cap al carrer, remenant-me les butxaques. I les trobe farcides d’escepticisme. A desgrat, he descobert una nova forma de solitud.