Diàleg

Quan assenyalàvem el dia d’avui al calendari, el braç del Vicent ha eixit disparat, com una sageta, cap al sostre. Hui és l’11-M! I han fet present un record que, per a ells, és llunyà i boirós, però que hem anat reconstruint en trossos que, sense casar amb exactitud, han recompost la tragèdia i la memòria en allò que té d’essencial. Ximo crida fort que van ser els de la ETA! En la seua sobtada reivindicació no pesa cap argument conspiratiu. Per a ell, com per a tots els altres, ETA ha esdevingut sinònim de terror, de qualsevol tipus. Si la mort ens ha de visitar de manera violenta, el segell d’aquest grup queda imprès per una lògica rutinària, inqüestionable. Joan ha proposat que fem un minut de silenci, com quan són al futbol, i a tot el món li sembla una idea excel·lent, encara que després es veurà que no convoca els mateixos entusiasmes. Durant l’aparent llarg minut, tots dempeus (perquè així ho han volgut ells), l’Àurea, amb el seu posat de concentració, com si anés a fer un esforç de telequinèsia, contrasta amb el Carles, que es recolza en la taula com si tingués l’ànim envellit i badalla ostentosament. En acabar arranquen en un aplaudiment espontani. La Beth alça el braç per preguntar per què mata la gent. Abans que les meues neurones més ensinistrades puguen ni tan sols plantejar-se un mot per contestar, el Ximo li rebla: “perquè són roïns, i els que són així fan aquestes coses!”. La veritat és que la Beth no està (ni ella ni ningú) en disposició d’escoltar una resposta més complicada. Ràpidament algú acusa al Ximo que ell, en ocasions, també és dolent i pega. És el moment d’aparcar les matemàtiques i reprendre la vella qüestió sobre com resoldre els nostres conflictes i apaivagar el desig tan primari de fer un colp amb l’inici d’un diàleg aclaridor, i portar pel solc de la civilitat les nostres diferències.