El que saps

Ja te n’has adonat. Ho sé perquè els teus somriures són breus, fràgils, embastats. Ho sé per la polidesa, tan rodona, de les teues paraules, que fan només dos cops sobre la nostra trobada líquida. Perquè tries sempre la mateixa travessa intransitable que defuig la meua presència. Jo regire el meu cos de dalt a baix amb paciència forense per si m’he deixat a la vista el que he pensat de tu aquest matí, mentre desdejunava. Per si entre els plecs que em dibuixa el llençol al rostre encara roman escrit aquell somni turbulent i pertorbador. Em mire a l’espill set vegades i em trec les espurnes, una a una, per no cegar-te amb la mirada. Amb el dit índex i el polze les retire i les deixe caure pel desaigüe de la pila i m’espere fins que deixen de repicar per la canonada. Però tu ja ho saps. I ara jo, com els indis de les pel·lícules antigues de dissabtes pretèrits, vaig esborrant les meues petjades perquè et semble que vaig de tornada, que recule, que no porte això que m’has llegit en un instant d’intolerable descurança. Que el que saps de mi és un desig que jo desfaig pintant-lo de descoratjadora quimera.