Ara no

No tinc temps per escriure. No hauria ni d’haver encetat aquestes ratlles. Tinc que marxar. Tinc un compromís d’allò que se’n diu ineludible. En un lloc ben concret hi ha algú que m’espera. Ja m’ha fet dues trucades al mòbil. I les dues vegades li he dit que, tan prompte com acabe d’enllestir el que tinc entre mans, hi vaig. Deu ser molt a prop de perdre la paciència. Però no és cert que jo tinga res a fer. No és un pretext per no moure’m. Ni tan sols sé què vull escriure. Es que tinc l’ànima fortament arrelada a aquesta cadira i a aquesta taula. La vesprada m’ha caigut al damunt com un beuratge immobilitzador i cadascun dels meus gestos va emmetzinat de desgana. Mire el rellotge. Intente refer la meua indecisió. Faig el propòsit d’alçar-me de la cadira només encetar el nou minut, però se’m desfà com la neula a poc que m’ho dic… El campanar ja ha marcat l’hora en punt. Voldrà espolsar-me la mandra des de la llunyania. Porta una exigència inèdita. Potser ho deixe ací, en aquest punt. Només tinc que soltar el bolígraf i tancar la llibreta. Però llavors, em pose a redreçar la paperassa que ha pres tots els racons de la taula. No cal, ara. És un desordre que he anat aconseguint lentament, a força de indolències, de descurances, de presses. Podria romandre indefinidament escampada sense que ningú gosés desfer aquest trencaclosques. Sona novament el mòbil. Hauria de contestar. I quan sóc apunt de fer-ho, per la finestra veig un bocinet de cel que ha pres el color de la tinta…