Paraules que ofenen

L’enrenou de la fila d’entrada, aquesta vesprada, s’atura sobtadament perquè Àurea ha esclatat en un plor que fa el mateix efecte que una trencadissa de vidres. Tots la miren mentre se m’apropa, flanquejada per dues companyes, testimonis del motiu del seu desconsol, amb un posat de circumstàncies que no deixe cap mena de dubtes respecte de la seua solidaritat amb l’Àurea. No pot parlar, somiqueja sense parar. Li demane que es tranquil·litze. Li fregue el rostre amb un mocador de paper, suaument, com si, al mateix temps que li trac les llàgrimes, pogués esborrar la tristor que li prenya els ulls. Quan per fi m’explica el motiu del seu desconsol no tinc paraules. “Es que m’han dit… tia buena!” Les meues companyes, que són a prop meu, totes dues alhora, es giren de cul. No poden aguantar-se el riure, però no volen ser vistes per no ofendre més la xiqueta. Cride a l’autor de l’expressió, que em mira amb els ulls com a plats pel desconcert. Potser el seu germà gran li ha dit que aquestes paraules són rebudes d’una altra manera pel sexe femení, i per això no entén el què ha passat. Jo me’ls mire a tots dos xiquets divertit. Però també un pèl confós. Tinc una feinada aquesta vesprada! Primer pensant si això es mereix ser justificat com un elogi, o si més bé caldria aprendre altres expressions menys “ofensives”. Desprès intentant que ells ho entenguen. Les paraules sotmeses a la fonètica de les emocions, dels sentiments. Aquesta vegada la pauta de les llibretes si caldrà que siga ben ampla!