El Bernat té sis anys
El Bernat té sis anys, però els déus que regulen el nivell maduratiu de cadascú li ha posat un estallador que cap corrent ha encertat encara a trencar, i s’ha entestat en mantenir el seu enteniment en els tres anys. La Ester, la meua companya i tutora seua, diu que, malgrat la feinada que suposa fer-li les adaptacions i l’atenció constant que necessita, no deixa de ser un regal per a la classe. Ho diu amb una convicció que em commou sincerament. Pense que tots dos, mestra i alumne, s’han trobat en una simbiosi molt adient: el Bernat demana un guiatge, amb la seua cara resplendent d’innocència, i la Ester troba en qui vessar tota la tendresa i la professionalitat que li brolla sense aturador. Fins i tot ha aconseguit que la resta dels xiquets de la classe ho visquen de manera integradora. Jo, en canvi, visc mig ofegat per la tasca creixent que comporta ser educador. Vull resoldre les grans qüestions del dia a dia i estic perdent els detalls per les clivelles de la meua obra mal fonamentada. Tornant al Bernat. Li done dues hores de recolzament a la setmana. Dues hores curtes perquè no disposa d’una capacitat d’atenció molt llarga. El seu cap sembla bullir de pensaments constants i contradictoris. Sempre troba alguna tasca que prioritzar abans de posar-se a la feina de la classe. I no pots guanyar a tot hora en la lluita contra la seua determinació. Riu molt amb mi, perquè jo m’atabale sovint intentant no perdre els nervis i equivoque el nom de les coses o li canvie el seu nom propi per un altre (de vegades a propòsit). Se’n fa un tip de riure amb els equívocs. Quan se’n torna a la seua classe no tinc gens clar si hem tret l’entrellat de la cosa. La Ester, amb paraules de serenor que li dicten la seguretat del seu mestratge, m’explica que l’evolució del Bernat és molt lenta i que cal ser més implacable amb l’atenció que la resistència que ofereix el seu enteniment. I això crema, clar que crema. Però, com vols fer llum, sinó? Mentrimentres ell ens volta, juganer i crida rient: “Ai, Josep; ai, Josep!”, com si entengués millor que jo de què va exactament la cosa.
Març 7, 2008 a 1:11 am
I qui millor, que un mestre com tu, pot saber que aquest moment on et sembla que un nen enten millor que nosaltre s de què va la cosa, no és del tot únic, que passa amb alguns nens de tant en tant. Penso a vegades, quan passa, que si sabés escoltar i mirar prou bé aquest moment, descobriria alguna cosa fonamental de la vida. Però no m’ha passa t mai, sempre em quedo amb una sensaciói que alguna cosa prou important se m’ha escapat. I malgra t això em sembla unoment bonic.
Març 11, 2008 a 10:50 am
I tant que ho sap millor que tu! Sap de què va, però prefereix romandre allà. L’hauràs de convèncer perquè enceti un altre camí, crec que aq és la vostra tasca.
Març 17, 2008 a 11:39 pm
Jo també li done classe al Bernat. Per a mí és especial. Un dia arribe molt apenada a classe. Tinc un baixò emocional i estic feta pols. Pense que m’espera un dia dur, que no podré superar el que em passa i em suposa una muralla donar classe. Apareix Bernat, em dona un abraç i m’agafa la mà. No vol deixar-me sola. Em diu que em vol molt. No es separa de mí i no deixa de parlar-me. Percep, no sé com s’ho fa, que no estic bé i que el necessite. L’Ester té raó, el Bernart és un regal. A mí em va canviar el dia, el meu estat d’ànim. GRÀCIES Bernart