Ningú

Ningú no se n’adona que he caigut en una mena d’embriaguesa i que em fugen les paraules, escarotades pels meus temptejos literaris. Que un munt de pensaments reclosos per la imperícia de la memòria, es floreixen sense que puga ruixar-los de tinta i fer-los créixer. Que els meus dits malden per deixar una empremta indeleble en el teixit de les ficcions que resulta del gaspejat dels mots escampant-se, com formigues disciplinades, sobre el blanquinós vertigen d’una pàgina impol·luta. Ningú no veu com alce els braços per tocar la jàssena que apuntala el sostre de la meua ànima lletraferida. Com em cerca la follia del silenci, m’ofega en un degoteig d’hores buides mentre espere l’esclat, el plaer del meu dir, que va solcant, com un rierol, el full de paper. Ningú no sap com udolen els meus somnis a la lluna, ni com plore de gust quan em rebenten les costures de les meues contarelles antigues. Com em deixe maltractar pel desig inabastable d’escriure sobre la ratlla de l’horitzó que evita confondre el cel de les cabòries amb la terra de les vigílies. Ningú.