Estudiant en pràctiques

És una “estudiant de magisteri en pràctiques”. Jove, prima, d’ulls blaus (com el cel que recorde d’abans de les boires i la pluja) i posat discret. Me l’assignaren la setmana passada, un dilluns, només entrar al col·legi. El director —la mirada fixada en un llistat d’on anava extraient les víctimes com jo—, em va assenyalar amb el dit i ella es va posar en moviment, seguint-me fins a l’aula. Allí és des de llavors. Seu a prop meu i ens observa detingudament, arrupida pel fred. No pren notes. De vegades somriu i, de vegades també, riu obertament les meus ocurrències. Jo no la mire gaire. Directament, vull dir. Em fa por trobar-me amb els seus ulls. Em fan vertigen… Com que no sé ben bé què observa, la meua posada en escena ha deixat molt que desitjar. He perdut teatralitat, desimboltura, ingeni. Tot és molt mecànic, artificiós, de manual rovellat. M’he tornat una mena d’escarabat (perdoneu aquesta comparació tan trobadament kafkiana), presoner en un pot de vidre i sotmés a la curiositat momentània d’una practicant àvida per descobrir-me l’anatomia de l’ofici. De quan en quan s’aixeca de la cadira i volta per la classe, es deixa caure com un ocellet a sobre dels xiquets empantanegats en les dificultats de la tasca que suposa fer una lletra rere l’altra i totes ben arrodonides dintre d’aquella pauta que per a ells és tan estreta. Li faig algun comentari sobre l’evolució d’algun alumne i capcineja com si hagués tingut l’oportunitat de corroborar la informació que estic donant-li. I la sospita de que ella s’avança a les meues indicacions em fa envermellir fins a les orelles de l’ànima. M’ha pegat per pensar que, a la seua memòria de pràctiques, em representarà com una arna insegura que sobrevola la classe i sovint es colpeja contra els vidres dels finestrals enlluernada per la llum de la lluna.