El dolor inútil

Estic cansat. El dolor inútil m’ha despertat aquest matí tenallant-me els polsos amb les seues mans fredes. Inútil perquè per a l’única cosa que val és per deixar-me clar que hui no puc estar per res, ni per ningú. Hui deixaré relliscar les hores mentre intente fugir, emboirant-lo en una mena de son precipitat i ingenu que no pot ser, que no ve, que és sovint interromput per la pressió sense treva al cap. És una migranya que m’ha paralitzat, que em repta per les vèrtebres del coll i les converteix en filferro. Un insecte de potes llargues que, mentre m’oprimeix el front, em remena l’estómac. Revolta els sucs que fan pòsit allà dintre i amenacen en eixir gola amunt. Tanque els ulls. He deixat de sentir qualsevol altra cosa que no siga el dolor, ensenyorint-se del meu cervell, niant al darrera del meu ull dret, bombant al front la resta del seu verí. Tot m’és indiferent. Perquè el dolor m’empenta a no-viure: no puc olorar, no puc escoltar… Sóc presoner. Només tanque els ulls i espere. M’he deixat caure gola avall una píndola. L’he llançada com un salvavides a una mar embravida. I dues hores després el dolor s’esvaeix sobtadament, com si bufés el vent sobre la boira. Les mans fredes deixen de prémer el meu cap. Però a dintre, molt temps després, encara roman una somordor amenaçadora, plena de rancúnia per la breu derrota. L’insecte torna al lloc ombrívol d’on ha eixit. Es bat en retirada. La resta del dia transcorre com en un miratge: res no sembla real. Només l’empremta del dolor inútil.