Invisibilitat

“Josep, tinc por de tornar-me invisible”. M’ho diu des de l’altre costat de la meua taula, que a ell ha de semblar-li una mar immensa, però que la seua angoixa infantil l’ha esperonat a creuar. Interromp la meua tasca correctora, frenètica, perquè no vull que s’amunteguen en una mateixa fila llibres i xiquets, ansiosos per trobar un reconeixement a l’esforç d’haver calculat les pomes d’una cistella de vímet (i les que s’han perdut per un forat, perquè era vella). “Com dius?”, estic perplex. Ha eixit realment aquella frase del xiquet que ara em mira amb aquell astorament? “Tinc por de deixar d’existir”. Com tement que desaparega aquella mena d’encanteri, de somni irreal, l’agafe de les mans (per damunt de la taula immensa he construït un pont des d’on es vessaran les temences de l’Adrià). És a prop de tenir un germanet. Vol compartir la felicitat amb que ho viuen els seus pares, però no pot, perquè aquest ànim viu llastat per la idea de que va a convertir-se en no-res, que serà arraconat al recambró dels éssers que han gaudit d’existència real. Als sis anys comença a viure amb un dramatisme impensable, el destronament que esdevindrà amb aquell germà que ara ompli la mare de joia i de satisfacció no compartida. Intente convence’l que res no canviarà. Que encara podrà gaudir d’un lloc als braços de la mare, que té una nova responsabilitat: obrir-li el camí al nouvingut, ser el major, el que també ensenya i diu per on es pot córrer i per on no. Però ell em mira des de molt lluny, des de l’illa clivellada que és ara el seu cor trencat, i que sap que ara, ell, definitivament, s’ha convertit en l’altre. Pense, estranyament dolgut, que la infància de l’Adrià s’ha acurtat un pam extraordinari. Em fa por obrir les mans i deixar-lo anar. És l’hora de marxar a casa.