Plou

Els finestrals de la classe tenen els vidres entelats pel caliu bafarós dels xiquets, que no han deixat de moure’s en tota la vesprada, com un eixam d’abelles escarotades, voltant les tauletes, tombant els llibres, escampant els estris d’escriure, que rodolen per terra davant la indiferència de tothom. Només, de quan en quan, algú s’ajupeix i agafa una llapissera rosegada, que té l’extrem oposat a la punta fet una granera, i me’l porta, com si jo conegués el propietari de tots i cadascun dels objectes que hi ha a aquell lloc. Deuen pensar que el mestre ho sap tot, que sóc un semidéu, un pou de saviesa, el far que tot ho il·lumina… Però aquesta vesprada em sent com un àngel caigut, a tot estirar. No tinc esma per posar ordre a aquell desori. M’he deixat caure al seient del meu lloc i veig, a poc a poc, fer-se fonedís el paisatge rera la boira humana. Plou molt (a bots i barrals, a cor que vols…). La gent intenta inútilment cobrir-se de l’aigua. Porten les esquenes molles, els camals del pantaló també. Jo mateix tinc l’ànima humida. S’ha fet l’hora d’eixir i ho han fet a empentes i rodolons. Tots volen ser els primers (per a entrar, per a anar-se’n, per al que siga…) i no respecten ningú en el seu afany egoista i obsessiu, i ara la fila també és un rosari de queixes que no hi ha temps per escoltar, per resoldre. Els pares ens esperen sota la pluja i ells corren a lliurar-se a les seues abraçades, mentre sent que m’allibere d’un pes molt gran, com si tornés penyores incòmodes. Sempre hi ha un parell de xiquets que han d’esperar més que la resta. Romanen a prop meu mentrimentres busquen, amb els ulls, entre la gent, algun conegut que se’ls emporte a casa. Per fer temps els trac el coll de la jaqueta, els passe la cremallera, els col·loque bé la bufanda, els endrece amb una familiaritat que els sorprèn. Un d’ells em mira, em fa un somriure lluminós i, voltant-me el coll amb els seus braços, em fa una besada breu, com un agraïment. Quan ja estic tot sol camine lentament, indolent, sota la pluja, cap al cotxe, arrossegant els peus. De fet, quan sóc a dintre del vehicle, me n’adone que estic ben moll, que em regalima per la cara l’aigua que es despenja del meu cabell. Ja no tinc forces per res. Fins i tot la pluja ja plora per mi.