Ferides obertes

Hi ha dues goteres importants a ma casa. Dos punts febles que la pluja ha sabut trobar a l’estructura de la meua llar. Dues ferides obertes que sagnen profusament amb cada temporal sobtat que ens duu aquest oratge enfollit. I no trobe la manera de tancar-les, de fer-les cicatritzar. Una és al rebost. Regalima per les parets de taulells, ben a prop de la claueta de la llum, com teixint-nos un parany. La meua dona escridassa els xiquets perquè no passen, i ompli el terra de tovallons que xuclen l’hemorràgia, i els escorre violentament de tant en tant, amb el gest contrariat per la impotència (em mira de reüll quan ho fa, com si jo fos el culpable d’aquell tara). L’altra és al nostre dormitori. Aquesta última és la que més m’angoixa. Totes dues són igualment molestes, però la del dormitori em neguiteja molt. No sabria dir ben bé per què. He observat la teulada una i altra vegada, remogut les teules envellides (procurant no pujar pels matins, perquè la rosada les té ben amarades i les torna fràgils i trencadisses), substituint-les per altres de més noves. Però la gotera sempre troba el camí, s’obri pas per una escletxa que no he vist. És com un ésser viu que fuig, que s’esmuny, que sap escapolir-se del meu afany reparador. M’envaeix tot just quan més desemparat estic, més vulnerable: quan dorm. La remor de la pluja, per la nit, deixa de ser aqueixa lletania tranquil·litzant a cau d’orella, que tempera l’ànima, per convertir-se en un soroll amenaçant, en l’avantcambra d’un malson. La gotera persisteix (minva, fins i tot, els fonaments del meu ésser ordenat i obsessiu) i no trobe ningú, professional o aficionat, que em done una bona solució. S’accepten suggerències.