comiat sobtat

Hem desaparegut. Com la boira quan s’alça el sol. Sense comiats. Ni aparatosos, ni discrets, ni incòmodes. Cadascú ha fet el seu camí. Millor així. Al volatilitzar-se, també s’han esvaït les preocupacions acumulades al llarg del curs. Totes. Fins i tot les que portaven camí de transformar-se en tragèdia. Un parèntesi. Un llarg parèntesi. Per fer una altra vida, més pròpia, més autèntica si cap. Ens veiem demà. No em referisc al demà que ve a continuació del dia de hui. Si no al que es deixarà vindre quan siga necessari, precís, assumible. Ara a gaudir-ne. De tot. Sobretot de les absències. Absència de feina, de compromisos, d’obligacions… Hem desaparegut. Potser fórem éssers irreals. Una virtualitat limitada. Un miratge, una al·lucinació de gent assedegada, creuant deserts. Col·loque la meua vida de docent a l’últim prestatge de l’armari, conscient que s’omplirà de pols, però no d’oblit. Hem desaparegut. Se sentia una remor d’humanitat allunyant-se, però rere la porta entreoberta no hi ha res. El ressò d’una tasca antiga. Una feina que quasi no recorde, emparat per una amnèsia benigna, reparadora, saludable. Trenque el fil mestre. O millor, deixe de descabdellar-lo, de teixir empreses impossibles, al·lucinants. Et deixe anar acomboiat per l’experiència compartida de l’estiueig que s’aveïna. Tanque els ulls. Els sorolls de la canalla cauen al profund de mi mateix. I a poc a poc arriba el silenci. Hem desaparegut. Però la porta és entreoberta. Ara no toca. Tot i que sempre és present la tornada.

desig

M’agradaria desfer-te el nus de la tristesa amb una sola abraçada.

inventari

El somriure de gairell de la lluna, blanc i lluminós. La rodonesa polida de les columnes de la barana del terrat. El gesmiler descarat fent rierols de verd sobre el mur escrostonat per la pluja. La besada incorpòria del vent sobre la meua pell mullada. La flaire de la llima recent tallada. El so intermitent del rellotge de la cuina, com una ungla impertinent sobre la fusta d’una taula. El pessic de safrà escampat pel marbre fosc de la cuina. La joia de l’aigua vessant-se al got de vidre. El nombre encerclat al calendari de la paret. El petit senyal de la malaptesa que s’emportà la pintura original de la cadira. El llibre que fuig de l’ordre al primer prestatge de la biblioteca. Un gargot incomprensible en el buit d’un anunci del diari. L’esguit minúscul de pasta de dents al centre del mirall. La fiblada de nostàlgia que em recorre el ventre al pas d’un pensament que vaig tindre de matinada. Un cabell de mel ombrívola empeltat en el disseny gastat dels llençols. La indiferència amb que suren els objectes que conviuen fora de l’abast de la teua curiositat compulsiva. La concavitat absurda que arreplega la teua absència. L’agredolça evidència de saber que vius escampada en detalls per l’univers que travesse…

potser…

Potser cauré i em faré miques, com una figura de porcellana sobre el ciment de l’acera. I s’escamparan els meus trossos pel carrer abandonat. Però també potser m’enlaire un vent sobrevingut, dels que encara guarden esperances breus per a les fulles vençudes de tardor. Potser…

“El cos deshabitat”, Esperança Camps

El vaig comprar en la presentació de “El col·leccionista de fades”, perquè sabia que l’autora estaria present en l’acte i la meua dèria bibliòfila volia emportar-se’l degudament signat (cosa que va passar). La portada em recorda una altra de semblant, la que apareix a “Purgatori”, del Joan Francesc Mira. Però després a casa comprove que no és talment igual, tot i que sí apareix com a motiu principal una bona motocicleta. Deu ser cosa dels dissenyadors de Proa, que en seran molt aficionats.

He fet una lectura molt espaiada per motius de feina. Tot i que el meu desig era, al tornar a casa, reprendre la lectura al punt on l’havia deixada, el munt de proves que calia corregir i els informes que havia d’emplenar, em deixaven per anar a captar. Els qui es dediquen al noble ofici del magisteri sabran de què parle. I cóm és un final de curs, també.

La primera cosa que m’agrada força és el títol “El cos deshabitat”, un senyal adient per recórrer la història que va deslliurant-se, a poc a poc, entre les pàgines del llibre des de dues visions condemnades a ser paral·leles, a no trobar-se ni tan sols en la conclusió d’allò que conten. Una, la del Joan Carles Rosselló, que ens parla des de la situació nova i desconcertant a la que l’ha abocat la mort sobtada en accident de trànsit. Des d’un estat de no-viu, on no més li queda la memòria d’allò que va ser (de forma decidida o arrossegat pels esdeveniments) i les conseqüències que se’n van produir. Ara és un cos deshabitat, deixat totalment al vent de les voluntats dels altres. Buit. I la sospita de que sempre ha sigut així, un ésser que va perdent la càrrega a cada pas, el seu pes específic, fins esdevindre el que és ara: una despulla provisional. L’altra veu, la de la vídua, que ha omplert de lluentors la seua existència i ara se n’adona que no hi ha centre de gravetat que puga restablir l’equilibri perdut. Fins i tot la casa compartida, dissenyada al mil·límetre per encabir els seus projectes comuns, acaba convertint-se en una contundent metàfora. I al bell mig de les reflexions de tots dos, va descabdellant-se la presència del Hans, el veí alemany jubilat, el passat nazi del qual és determinant perquè el Joan Carles acabe estès a la carretera. Un misteri.

Esperança Camps recrea a la perfecció els desequilibris emocionals que pateixen els personatges trasbalsats pels impactes de la realitat que no esperaven. I aquest és un llibre que va d’això, d’éssers que s’han venut tantes coses pel camí que ara viuen (i han de pair) la condició del no-res. Em va agradar a “Eclipsi” i m’ha agradat ara. Un llibre que no pot deixar d’habitar les nostres lleixes.

a frec del teu cos

A frec del teu cos. Per prendre’t en un petit instant un detall minúscul de la teua anatomia que done testimoni de que ets perfectament abastable en la teua llunyania particular. A frec del teu cos. Fent memòria, a cada gest aparentment inoportú, de la teua realitat desitjable. A frec del teu cos. Llegint-te, cada cop que em fas cercant espai per als teus gestos, les anotacions al marge, els gargots inconcrets al darrer full de la llibreta que amagues sota la taula, disfressant el teu nom i el meu sota un pentagrama de ratlles que mascara l’inevitable inèrcia de pronunciar-se en un devessall de possessius com perles amb els que envoltar-te el coll. A frec del teu cos. Al caliu del baf de les teues paraules, gaudint-les amb aparatosa indiferència, per no ferir-te, per fer-te creure que ets lliure en el senzill drama que protagonitzes amb entregada vehemència. A frec del teu cos. Com l’alè que va teixint la peça de confidències que vesteix les ànimes compartides i que enteranyina la visió dels teus ulls oceànics en un plànol de tristeses i que es deixa caure, fràgil, caduc, provisional, com un pensament de cendra entre el temporal de la conversa. A frec del teu cos. Així vull estar fins i tot quan sembla que som dues existències incomunicades per l’exercici inevitable del viure.

El que queda del dia

He resseguit el teu cos amb una imprudència mesurada. El teu cos sense cantells, sense tossals vertiginosos, sense geografies abruptes que el facen intransitable. Jo no volia mirar-te, però tenia que fer-ho. No volia comprometre la resta de la meua voluntat en el devessall de desitjos que rajaven de la teua pell blanca i lluminosa. No volia fixar-me i empresonar-me amb els detalls de la teua existència que escampaves màgicament per l’espai de l’habitació. Et desfeies com espurnes de foc davant es meus ulls. No volia mirar-te per no quedar-me cec. I ara tanque els ulls, i el teu cos és el negatiu de la imatge que he resseguit amb imprudència estudiada. El record ombrívol que resta de transitar el dia amagant plaers sota la taula. El detall imperfecte de la meua tímida gosadia.

mirada

No sé què he vist al profund dels teus ulls

que ara camine, esmaperdut,

com si hagués fregat el cel

amb la punta dels meus somnis.

misteri

Amb el cor en la mà us ho dic: no sé què ha passat! He regirat els calaixos d’aquesta vella còmoda virtual i no l’he trobat enlloc. Tot s’ho ha engolit el no-res. Jo tenia ací penjada una carta d’amor que va fer plorar de tendresa la meua dona i ara no hi ha res! I el més fort és que no trobe l’original… No vull afegir més ansietats a aquest acabament de curs. Ho deixe córrer. Sé que hi havia comentaris que no vaig tenir l’oportunitat ni de llegir ni de contestar. Em dol. Ho sent. Només quatre paraules per disculpar-me, que no va ser un acte de rebequeria ni res de semblant. Que toques la tecla que no cal i se’n va tot a prendre pel sac. No puc superar tota aquesta fragilitat. No la suporte. Acabarà produint-se la solsida. M’ho veig vindre…

carta d’amor

A poc a poc hem anat acomodant-nos en les paraules que ens dèiem al principi. I a poc a poc s’han fet veritat. No de sobte, no esclatant i provocant l’incendi, sinó a poc a poc. “T’estimo”. Ho dèiem molt, potser massa i tot, quan en realitat allò nostre no era més que un golafre passeig pel bosc. Tot era abellidor i nou, un vertigen, unes ganes boges de buidar-nos el cor, com una butxaca, i deixar despullats els nostres secrets per poder combatre’ls. Estàvem desesperats per donar-nos. Crec que és la primera actitud de l’amor: donar… Fins llavors ens havíem acontentat amb rebre, amb sentir-nos importants, posseïdors d’un posseïdors d’un univers que ni tan sols ens interessava. Tenir, tenir, tenir molt més. Tot era poc. I de sobte es produeix la trobada: un home i una dona es descobreixen, es diuen “t’estimo”, perden la necessitat d’apropiar-se del món i només anhelen realitzar la meravellosa experiència de donar-ho tot. I aqueixa trobada es produeix… després de molts anys d’estar junts, dient-se t’estimo, però sentint menys. Sí, tot eren lluentors, tremolors i uns ganes terribles d’estimar-nos. Però només ara podem assegurar-ho. Ara, que arranquem les flors i esporguem les branques, ara que, sense el guarniment de les fulles ha quedat l’arrel nua i vertadera, sabem que totes les cèl·lules són d’amor. Ara que no em preocupen tant les roses ni el luxe infantil de les paraules, he après a llegir en el teu simple llenguatge quotidià les més precioses frases d’amor. “No puc viure sense tu”. Ens ho repetíem teatrals i magnífics, impacients i altius, i mentre ens ho dèiem, una i altra vegada, mai no va ser tan veritat com ho és hui, que ja no necessitem dir-ho per saber que és així. Hem passat plegats molts dies i moltes nits, però més que “al llarg del temps”, ho hem fet “al profund del temps”. No puc viure sense tu, és cert. Com tampoc tu pots viure sense mi. Puc fer un inventari de defectes sense desencantar-me. Vaig anar descobrint-los a poc a poc i també així vaig anar estimant-los. I vaig aprendre el més difícil: que no tinc que canviar-te. No sé com dir-ho, com explicar que vertaderament ja som un de sol per haver sabut ser cadasc un de diferent. Som un territori sense contorns, una vesprada, una pluja, un incendi… He acurtat les meues passes per caminar al teu compàs, ferm i sense aturar-me. Tu m’has fet feliç i vull que ho sàpigues. Que quan calles, perquè estàs cansada, la fatiga del teu esforç també és amor. I que és amor la seguretat en la que visc, aquesta casa temperada a l’hivern, aquesta tendresa que em vas regalar per mirar la vida i entendre la gent. I és amor el teu respecte. I és amor la teua torbació. Necessitem un llarg aprenentatge i moltes pors per arribar ací. No és fàcil l’amor, ni grandiós, ni cec. És agut, analític, arriba fins les més petites escletxes. Tot ho veu, tot ho descobreix, i ens ho mostra tot sense cap pietat, cap mirament. Ja hem passat per totes les proves i romanem invictes, íntegres, embellits pel que podia haver-nos destruït. T’estimo. Al dir-t’ho ho pense, ho sent, sé el que significa. I t’ho dic serenament, sense torbaments, ni vergonyes, ni arravataments, sense que la sang se’m puge al cap, sense tremolar. Perquè una cosa tan sencerament certa, tan sencerament meua i a la que tot el meu ésser està acostumat, no pot sacsejar-me, quan ho dic, com si fora nova, sense estrenar per mi.