No em deixes

Per favor, no t’allunyes creient que hi ha una tinta amarga marcant les meues paraules. Si t’acostes, tan plena de tempestes com abans, jo encara puc ser la teua casa de la pau…

Pas

Quan tens vint anys repasses amb lleugeresa les pàgines d’un llibre, s’assequen aviat les llàgrimes, sempre trobes unes altres mans esteses cap a les teues, cercant la calidesa de l’encaixada i la carícia. Quan tens vint anys la pluja no et mulla fins al moll de l’os, ni s’encasten les paraules a les estretors de l’ànima dolguda, ni es capgira la vida quan el dolor t’esguita els anhels que amb tanta cura guardaves al fons del calaix de la memòria. Quan tens vint anys el desig et visita sense cercar-lo, i l’estens amb facilitat per cada plec que vist la teua nuesa, i t’aboques, suïcida, a l’ampit d’una besada, pegant-li voltes al voltant del seu abisme ataronjat. Quan tens vint anys empenys totes les portes, es llarga la braçada que fas contracorrent, escrius amb gosadia sobre la llunyana línia de l’horitzó…

Prou

He descobert que la llengua és una part molt delicada de la meua anatomia cívica. No parle d’aqueix tros de carn ple de papil·les identificatòries del gust de les coses. Parle de l’altra, la que és capaç de donar cos físic als pensaments i a les emocions. La que vehicula el meu interior, allò que sóc en realitat, davant dels altres. La que em descobreix. La que de vegades flueix, innaturable, pels senderis invisibles de la tinta, i de vegades vaig reunint, a poc a poc, amb la paciència d’un rellotger suís, fins enllestir allò que més s’apropa al que volia dir. Sóc el que dic i com ho dic. Si no puc dir el que pense, no sóc. Amb les paraules determine la geografia del meu món, vaig construint ponts o els bade irremeiablement. Amb elles compromet la meua existència. La llengua -la meua llengua- és la jàssena que apuntala el meu esperit combatiu. No tinc perquè demanar permís per parlar-la, ni justificar a cada moment el poder expressar-me com ho faig. Perquè molts no s’esforcen per entendre’m, el meu poble ha sigut obligat a fer un doble esforç d’aprenentatge. Humiliació. El bilingüisme, al meu país, és un descarat procés de substitució. Ja no vull ser un “bon xic”… No em busqueu la llengua, per favor.

 

Lluny

Per què sóc passejant sense rumb pels passadissos del cementeri no té cap importància. Faria llarg d’explicar els motius. Faig temps mentre es decideixen a començar o no un acte que ha aplegat una dotzena escassa de persones. M’he parat al davant de la làpida dels meus avis materns. Tots dos comparteixen espai en una fotografia trucada per una tecnologia ingènua i llunyana. Sembla que es desentenen un de l’altre. Ningú dels que volten no alça la veu. Vull suposar que és la sacralitat que imposa la nostàlgia. El pas sobtat d’un grapat de records amara tots els indrets ombrívols de l’ànima. Pense en tu, iaia. Pense en el vent, robant-te l’olor del pomell de flors de gesmil en les vesprades calentes d’estiu…

Experiència

Hem fet un esborrall de tinta sobre els nostres noms a força de prendre’ns la identitat amb el tacte. Hem canviat el color als ulls de l’amor. Hem donat a les nostres besades la forma d’una altra boca. Ens hem alegrat i ens hem entristit. Hem tastat la solitud. Ens hem acompanyat pel senderi estret i fosc del dolor. Hem sigut grisos, seriosos, rabiosos, cabuts… Hem compartit la golafreria d’engolir-se el món i hem mastegat els seus fruits, de vegades dolços, de vegades com la fel. Alguns a això ho anomenen rutina. Uns altres, en diem experiència.

El Penjoll

 La gent de “El Penjoll“, xativins i de la redor, que fan una publicació que ha passat de la seua realitat de paper a la virtualitat del món dels blogs i que, pel que es veu, ha guanyat bastant en difusió, m’ha demanat que col·labore en el seu projecte i els hi escriga, de tant en tant, alguna cosa. Tinc que confessar amb certa vergonya (encara que més val vergonya en la cara que dolor al cor) que jo no coneixia aquest treball d’agitació cultural que es porten entre mans. És ben bé una iniciativa que no resulta sobrera, tenint en compte l’anorèxia cultural a la que vol sotmetre’ns l’administració actual. Això i que són una colla de “rogets” que miren de predicar l’ecumenisme polític de l’esquerra (quimera legítima i, fins i tot, desitjable) per traure’ns de l’ostracisme al que ens aboquen les majories absolutes de la dreta cavernícola i “russiana“. Atrevit de mena com sóc m’he socarrimat de seguida i els hi he dit que sí. Mon pare diu que no entén com puc embolicar-me en tant d’ofici sense benefici. El desfici per la lletra pot amb mi. Racional o no, em declare “resistent” de la paraula, en català, naturalment. Ja ho sabeu, de quan en quan em “despenjaré” per un altre indret. Visiteu-nos.

Litúrgia

Camine per la vorera estreta del carrer que duu a l’estació del tren. Faig repicar distretament els artells de la mà dreta al sòcol de marbre de les façanes. L’altra roman a dintre de la butxaca, amb el puny clos, prement les restes d’un mocador de paper que va desfent-se en bocinets semblants a molletes de pa. Una mestressa, dues cases més avall, aboca el poal d’aigua bruta a prop d’un albelló que, lentament, sense la motivació d’un bon desnivell, mira d’engolir-se el bassal abans no li’l furte un sol incipient. A l’alçada de la font que ja no raja la dona d’ulls grisos gira el cantó. Em mira de reüll i somriu lleument, imperceptiblement, amb uns llavis ombrívols. Duu una cigarreta encesa entre els dits. Li deixe el privilegi de continuar per la vorera. Ella sap que ho faré, perquè ho faig sempre, i no canvia el seu pas resolt, ni tampoc em deixa un mot ni un gest d’agraïment. S’allunya deixant un tel vaporós de tabac cremat i jo les petjades de les meues sabates de soles humides. Cada vegada que la veig em trau de la memòria l’alé de cendrer de les besades maldestres de la meua adolescència (no la d’ara, sinó la llunyana). El senyal d’avís de tancament del pas a nivell em fa prémer el pas. Assegut a dalt del tren mire passar el paisatge d’horts i bancals que semblen córrer, enfollits, en la direcció d’on jo vinc. Mastegue a poc a poc la malenconia.

Esterilitat

Sóc un territori erm, de terra clivellada, assedegada. Em fugen totes les paraules. Travesse els dies sense poder agafar-me al ritme que marca el batec de l’existència. El vent dels esdeveniments em doblega com un jonc de vora riu. M’agradaria tombar-me sobre el prat de la meua infantesa i soltar l’herba, per saltar al cel.

25 d’ABRIL a XÀTIVA

Les quatre animetes de la fotografia som la família de filadors que hui diumenge ens hem aplegat fins el monument als maulets, a Xàtiva, per commemorar el 25 d’abril. Allí, les meues dones s’han afegit a la dansà popular mentre jo les acompanyava carregat amb les bosses de mà. Agustí Ventura, l’historiador i cronista de la ciutat, ha fet el discurs. Per a finalitzar, el cantant d’estil, Pep Botifarra que, entre altres peces, ha cantat “l’Havanera dels Borratxos”, del meu poble (el besavi Patricio i la besàvia Alberta feien gresca des de l’altre cantó del cel, escoltant-ho). Després hem dinat amb els amics i companys de l’Escola de Danses de Xàtiva, amb els que hem compartit un arròs al forn, cuinat al Genovés, per a caure de tos. Dos plats m’he fotut. Aquesta nit no podré ni amb la poma torrada…

Regals de Sant Jordi!