ho deixe ací

Com t’ho podria dir? Malgrat la llarga llista d’inconveniències de les que m’agradaria allunyar-me, del llast que voldria deixar anar, no trobe què és el que vull, ni què és el que m’interessa de debò. Una tria per eliminació és un esforç que no em veig amb cor de fer. No entenc quina mena de compromís m’he agafat que tant m’angoixa. M’escure les butxaques però no tinc paraules. La imminència de la tardor, els cels lleganyosos, les llargues absències, la indiferència mesurada… No puc continuar amb aquesta recerca angoixosa. No vull dir adéu. No vull dir res més. Vaig a agafar-me un silenci sabàtic.  

a l’altra banda del riu

Aquest és el primer llibre de Roser Caño Valls, la també autora del blog Antaviana. “A l’Altra banda del riu” és un recull de contes publicat per l’editorial Setzevents i encapçalat per una citació del filòsof Heràclit: “Tot flueix, no podem tocar mai dues vegades el mateix riu”. I és així que des del primer relat al darrer apareix la idea del canvi constant en la vida dels diferents personatges. Els canvis són fets que sovint trenquen l’ordre natural de les circumstàncies viscudes per l’ésser humà. Això, d’una banda, suposa un aprenentatge dels personatges amb l’acceptació d’aquests canvis, i de l’altra, un creixement personal.” (nota de l’editor). Com que, amb diferent mesura, comparteixo amb Roser la dèria de transitar els espais i els dies mirant de convertir-los en paraules (escrites o escampades per un aulari habitat més o menys expectant), em ve molt de gust fer-me ressò del naixement d’aquesta primera criatura seua amb una sana però autèntica enveja. I desitjar-li de tot cor que tinga una excel·lent acollida. Ja tinc espai reservat a la lleixa…

camp de mèrleres

Un altre llibre de relats que m’abelleix també molt promocionar: “Camp de mèrleres” de la Frannia (que alguns coneixen com Francesca M. Pujol). Però aquesta vegada us deixe la seua pròpia descripció perquè pugueu gaudir-ne de la màgia dels seus mots i copsar-ne, ni que siga una mica, l’encanteri en el que u cau quan els llegeix: “Els quinze relats que el conformen van ser escrits fa temps, amb la idea de fer un homenatge a totes aquelles petites tendes que encara resten dins ciutat, però que cada cop són més difícils de trobar. Així cada un dels contes té un escenari que pretenia que fos un personatge més. Trobam una petita tenda especialitzada en cinema, una herboristeria, una tenda de perruques i postissos, una llibreria de vell, una drogueria, una tenda de vins, una tenda de material de dibuix i pintura, un sex-shop, una tenda d’animals, una d’artesania, una tenda de material per pintar graffitis, una de cases prefabricades i una, molt especial, on es conten màgiques històries. Però com sol passar amb les coses fetes amb el cor, aviat tot pren vida pròpia i els personatges i les històries em fugiren de les mans. N’Alícia, pícara blogaire seduí a qui no tocava, el guitarrista polonès es va fer un gran expert en el món de les herbes, la història d’amor de les frugals transgressions es quedà en res, una fruita trencà la història de dues germanes, la melangia desdibuixà a la jove aspirant a artista, un terrible forat negre s’empassà a la gran dama del sexe, els peixos vermells seguiren nedant sense pausa dins la seva peixera, la girafa no deixà de ser muda ni anant-se’n al sud, es descobrí massa tard la meravella d’un camell sota la neu, es repartiren històries i dites profitoses a bon preu, Rock omplí la ciutat de pintades per cridar l’atenció, va ploure sobre els fracassats, les caderneres bateren les ales dins les seves presons-gàbia i es descobrí un camp ple de mèrleres, d’allò més inquietant. I què passava en el rerefons de totes aquestes històries? Sempre una mort, una pèrdua, un canvi…I això darrer passà sense adonar-me’n com si el llibre hagués tingut vida pròpia i volgués donar un clar missatge. I per això, aquest llibre només volia una dedicatoria possible, aquesta: “ per a la memoria de n’Eva, pell morena, ulls profunds, riures forts, nets, purs, pessigollers, enfiladissos, amorosos, inoblidables i que ara es troba, per sempre més, dins totes les coses”. Ara, si tens valor, digues que no vols fer-li una llegida…

una sortida digna

Durant la presentació de “El vertigen del trapezista” el Jesús M. Tibau ja ens va avançar, amb una mena d’argument boirós, propi de qui és aficionat als enigmes literaris, quin anava a ser el seu proper recull de contes, històries relligades amb el fil conductor de la mort i que ara han pres cos finalment sota el títol de “Una sortida digna”. I ens en va llegir una, que encara conservava el caliu de la naixença entre les línies, sobre un curiós personatge, especialista de pel·lícules de l’oest, les vicissituds del qual van mantenir al públic assistent a l’acte tot expectant i silenciós, fins que el final del relat, arrodonit amb mestratge, els hi va fer esclatar en un aplaudiment agraït i sincer. Molts van confessar, a l’acabar, que se’ls feia així com precís seguir-li les passes literàries a aquell xic, de somriure generós, que explica contes amb una capacitat de seducció envejable. Jo no em perdré aquesta nova tanda. I, tot i que encara no l’he llegida, el primer tast escoltat en aquella vesprada plujosa m’ofereix la seguretat de que no n’eixiré decebut.

anònim

Creu-me que m’agradaria llegir, al bell mig de les teues redaccions, una besada entre línies que justifiqués aquest corrent d’emocions ingènues que sent al travessar la teua literatura. ¿Podria ser jo el subjecte elidit d’aquella oració aparentment òrfena? ¿O aprofitar la vocació substitutiva d’aquell pronom? T’accepte un lloc entre parèntesis, o una anotació marginal, a peu de pàgina i, fins i tot, esvair-me en un rosari de punts suspensius… Però si vols també puc ser aquell divertiment, entre cometes, que deixes anar, com per prendre alè, entre aquells dos versos crepusculars per als teus poemes… Ara, el que més m’agradaria ser és la grafia màgica que et dibuixà el destí a les mans, o aquell solc que la preocupació et llaurà al front, o la cicatriu de tinta que resta després de totes les jornades. Perquè així ben bé podria ser jo, després de tot, la inspiració que mou el treball dels teus apunts. I això —creu-me— quant que m’agradaria!

a prop (la prova)

He descobert que em resulta certament plaent tenir-te assegut a la meua vora mentre escric i tu, amb una rialleta burleta, vas anunciant-me totes les faltes d’ortografia que comet amb el meu precipitat exercici de mecanografia. La teua aparent impertinència, lluny d’afectar-me, em fa gràcia. No sé quina mena de fascinació pots treure dels meus escrits, tan sovint abstractes i confusos dels que, de bon segur, no treus l’entrellat. Però tu et mantens ací, a la meua dreta, mentre, distretament, vas retorçant-me una punta de la samarreta, o revoltant-me el cabell. Potser et cal certificar que sóc real malgrat les coses que dic. Sé que no prestes atenció al que escric perquè m’interromps constantment amb preguntes que res tenen a veure amb el relat i que em fan perdre el fil de la inspiració. Tinc que fer un gran esforç per escriure a contracorrent dels teus interessos, als que també he d’atendre de quan en quan, per no perdre la teua companyia. De sobte t’alces i te’n vas, a seguir amb els teus jocs. A capficar-te amb aquell ritual d’objectes que vas bellugant d’un lloc a un altre de l’estudi amb una lògica que jo, malgrat que t’observe de reüll, no trobe. Reprenc, doncs, l’escrit amb el fons de sorollets i veuetes que dones a aquells estris que fas servir com a joguines, mirant d’aprofitar al màxim aquesta petita treva que m’has donat. Fins que, com si de sobte t’hagués vingut al cap alguna cosa, tornes a la meua vora, a estirar-me de la roba, a cercar els secrets de la retafila de mots que vaig deixant anar. I ens quedem així, tots dos, cadascú a la seua manera, penjats de la paraula.

tots tenim un passat

a dies

Tot és així: a dies. Hi ha dies que no puc suportar la idea de tornar, de reprendre la seguida al mateix espai. D’aplegar-me amb la mateixa gent, les mateixes inèrcies, el mateix avorrit parar dels qui manen. D’escoltar els uns i els altres, els qui s’amaguen perquè discrepen, els qui s’ofeguen perquè discrepen, els que assenteixen malgrat que discrepen. De sotmetre’m a disciplines decimonòniques, a postulats anacrònics, de respirar l’alè resclosit d’ànimes revingudes. De fer veure que tot és normal, que l’aire farcit de susceptibilitats i rancúnies pot acceptar-se per caritat evangèlica. De disfressar-me les maneres perquè ningú no note que no estic agust, que tinc ganes de cridar, de córrer, d’obrir d’una puntada de peu el cancell de ferro forjat que ens empresona i afartar-me’n del vent, de la pluja i de l’olor del gesmil que tenen els meus records d’infantesa, dels que van amerats d’idealisme, de principis en majúscules que certifiquen que sí, que una altra manera de fer les coses és possible… També hi ha dies que tinc la voluntat venuda i accepte la desraó sense complicacions. Dies en els que, malgrat anar xop de tristeses, faig un poder poderós i m’endinse en la boira espessa dels seus passadissos i escales que t’adrecen inevitables a la foscor. Dies en els que em conforme apamant fàcilment les distàncies, mirant com el rellotge aboca en un devessall inacabable les hores, somiant despert que una sort, cada vegada més propera, m’alliberarà, m’obrirà la gàbia abans no tinga les ales definitivament engarrotades… Però ara que sé que marxes per sempre, amb aquesta rotunditat greu i infinita, i que t’has llevat de la pell de l’ànima totes les espines -ara dic- se’m fa més angoixant la tornada. Perquè la teua absència marca a foc, com un segell roent i possessiu, que sóc presoner per indolència. I potser acabaré marcint-me pels racons d’aquesta casa, bé assegut als peus de l’escala, cercant el sol, bé assegut a l’ombra del petit parc, en aquell banc esguitat de rovell on tu, fa temps, ja havies començat a fugir. M’agradaria que hi hagués dies per un miracle, també.

contemplant l’horitzó

Millenium, Stieg Larsson

M’he engolit la trilogia completa tot i que he de dir que el començament no ha sigut fàcil. El primer centenar de pàgines ha estat dur de pair. Entre que no estàs familiaritzat amb els noms nòrdics i que els prolegòmens són força tortuosos i de difícil seguida (no debades m’han dit que a la pel·lícula hi apareix a la pantalla una mena de mapa conceptual perquè pugues resseguir la nissaga dels Venger i no perdre fil) l’encetada pot resultar decebedora. Però després acabes totalment embegut per una història que, de principi, sembla de lladres i serenos, però que a poc a poc va prenent volada i apunta més alt. No puc dir més perquè no vull espatllar la llegida de ningú. Els tòpics necessaris estan ben servits i dosificats: el protagonista tafaner que acaba rebent més d’un cop, l’antiheroi (en aquest cas una dona) que, malgrat viure al marge (o potser precisament per això) acaba connectant amb els lectors i rebent totes les complicitats, la policia que sempre va dues passes per darrere de tot, els tipus durs, però nobles, avesats a rebre i repartir cops perquè els hi va la vida en la baralla, dolents que et fan notar el dit fred de la por per l’espinada… Un munt de personatges, com si l’autor hagués decidit fer un thriller de “Cien años de soledad” (perdó per la comparança) i que lluny de llastar la trama l’enriqueix. Per algun lloc he llegit que la traducció al català ha sigut precipitada i poc curosa. No ho sé. Sí que he trobat expressions una mica insòlites. Però la poca atenció per la versió més nostra l’he trobada en la impressió dels volums: les pàgines estan tan mal cosides que, de no anar amb compte, l’escampadissa estava assegurada. Haurà patit el mateix la versió al castenallo? Bo, en qualsevol cas considere que els aficionats a la novel·la negra se’n sentiran satisfets amb aquest miler de pàgines.